FINESTRA FOTOGRÀFICA

4 de novembre, 2017

Sóc molt conscient de les meves limitacions i insignificança.  Sóc només com un petit gra de sorra dels milions que de fa uns anys van tenir la convicció que les opcions d’encaix dins una Espanya “democràtica” resultaven impossibles.

Vaig anar creient, bastant acceleradament, que els passos sobiranistes que calia donar, i que es van anar materialitzant un al darrer de l’altre, havien de fer-se irreversibles.  I després de diversos onzes de setembre memorables, tensions internes, entrebancs parlamentaris i conxorxes de l’Estat vam poder arribar plegats a la data històrica de l’1 d’Octubre d’aquest any, dia del Referèndum d’autodeterminació.

Just després d’aquell dia, no vam ser encara conscients del que realment havia succeït, però ara al cap d’un mes, i veient els episodis de violència institucional posteriors, es pot dir que l’1 d’Octubre va ser el dia clau d’inflexió, a partir del qual el sentiment de pertinença va arrelar, i el d’orgull i dignitat van sacsejar molts ànims, sobretot de tots aquells que vam poder dipositar un “Sí” en aquelles urnes fonedisses, que com per art de màgia apareixien puntuals a les 8 del matí a l’interior de cadascun dels col·legis electorals oberts.

Passats els dies d’incertesa de les últimes setmanes i formulada la definitiva Declaració d’Independència al Parlament.  Passats els tristos episodis repressius d’aquests dies amb la nostra paràlisi i desconcert per les mesures venjatives de l’Estat i la descoberta dels seus nous tics dictatorials, retorno ara a aquell “Sí” joiós que em representa.  I determinat a fer-lo valdre, posaré el meu granet de sorra un altre cop al suport del meu Govern legítim, a promoure la unitat d’acció dels nostres partits polítics, a denunciar tan fort com pugui la manipulació, la mentida i el cinisme, i a participar en les iniciatives que es promoguin per poder fer aviat operativa i reconeguda la nostra República Catalana, ja proclamada.