FINESTRA FOTOGRÀFICA

30 de setembre, 2018

Per tal d’intentar autoanimar-me en l’aniversari del nostre 1r d’Octubre, no tinc més remei que rellegir els meus propis apunts d’abans i de després del dia del Referèndum. Veig que són escrits impregnats d’emoció i d’esperança en futur millor que semblava teníem a tocar, quan érem només a un pas d’aconseguir l’objectiu tan desitjat i perseguit durant anys … En canvi, la percepció actual és que aquell esperat punt d’inflexió s’està tornant cada cop més fonedís.

No podem encara celebrar l’any de República com hagués calgut, sinó que haurem de fer un trist balanç d’un any ple de renúncies, d’agredolces victòries judicials, de suportar més mentides i humiliacions, de ràbia per les injustícies flagrants, de claudicacions difícils d’entendre. I sobretot de desconcert, en veure constantment com els qui ens havien de dur a bon port, persisteixen en la seva desunió habitual donant preponderància als seus interessos partidistes. De com els nostres polítics ens envien missatges contradictoris, fent els bonics discursos de sempre que després no es tradueixen en cap pas resolutiu i ferm.

Cal urgentment un revulsiu que transformi la nostra sensació d’impotència en acció efectiva que ens porti un altre cop al punt de l’any passat on vam guanyar, en què el gruix de gent anònima vam demostrar que el camí correcte passa només per la unió desinteressada de tothom. Calen consignes clares, i un lideratge sense embuts que aglutini la força latent i decisòria de la gent, la qual encara tenim ben viva.