FINESTRA FOTOGRÀFICA

1 de novembre de 2024

Resulta innegable que els costums canvien. En el trànsit d’octubre a novembre, la festa de Halloween intenta imposar-se a la Castanyada de sempre, el ritme de reggaeton i les lletres de rap suplanten als versos del Tenorio… I en lloc de visitar els nostres éssers estimats al cementiri pengem fotos seves a les xarxes; és una altra manera de tenir-los presents.

L’avi era tramviaire i, anteriorment, en temps de la guerra duia un camió. Home més aviat seriós i de poques paraules, de tant en tant, però, explicava alguna anècdota. Deia que quan va haver de fer-se el carnet de conduir, ja feia temps que el duia, que va arribar a l’examen al volant d’un remolc. «Aparca’l aquí, i ara te’l donem», es veu que li van dir.

A l’àvia li agradava força el dolç. I, malgrat la seva diabetis, sovint no se’n podia estar. «Un dia és dia…», era la seva frase preferida.

El pare era una persona optimista i riallera (sobretot quan li feien una foto), però de vegades també tenia els seus cops de mal geni. Menjava poc i sovint. I sempre deia que després d’esmorzar les coses es veien d’una manera.

A la mare mai va agradar-li discutir. Era una dona reservada i soferta. Li agradava molt cuinar, sobretot preparar canelons, tot i que feia uns panellets casolans boníssims. «Tasta’n un de cafè», és el que hauria dit avui, ben segur.

Enmig de tots ells, la meva germana i jo (també una cosina apareix en una de les instantànies), començàvem a bellugar-nos per aquest món, que roda i roda en una successió de fets, d’experiències i d’imatges.

I encara que no els duem flors al cementiri, el record sempre continua viu. Situacions, detalls, anècdotes que de vegades apareixen barrejades en somnis. I, si no, plasmats en alguna pàgina de Facebook, mentre la pluja, que pica amb insistència els vidres de la finestra, convida a revisar fotografies.