FINESTRA FOTOGRÀFICA

30 de setembre de 2026

L’observació del curs d’un riu és un exercici que acaba sempre per convertir-se en hipnòtic. Més, si baixa crescut.

Si el travessem tot caminant damunt d’un pont, resulta inevitable aturar-se una estona al bell mig i, repenjats a la barana, dirigir la vista al corrent d’aigua. Alhora, la frescor de l’aire humit (si és estiu) apaivagarà una mica aquella xafogor que estaborneix. Si, per contra, som en ple hivern, l’aturada esdevindrà per força més curta (depèn, això sí, de l’abrigall).

L’experiència, però, de guaitar-lo des de la riba ofereix sobretot proximitat. Des d’aquí, és més fàcil ser conscients de la potència del cabal, podem arribar a copsar, gairebé, cada molècula de líquid a pesar de la seva presència efímera; perquè, per la velocitat del curs, aquesta pressa que sembla tenir per arribar al mar, no tindrem temps sinó per esperar a veure passar el pròxim grapat d’aigua.

L’Ebre, en un dia qualsevol, però sobretot si —com dèiem— baixa ple, ofereix tot això i molt més. Sigui des d’algun dels ponts que enllacen les dues parts de la ciutat o des d’alguna de les dues ribes, el riu —de vegades d’or, d’altres de plata— flueix solemne i embellit pels reflexos de les nuvolades que arriben del Port i escortat per edificis emblemàtics, castells, esglésies, jardins i places.

Observar el riu és un goig que mai s’acaba.