FINESTRA FOTOGRÀFICA

Benvinguts al bloc personal d'en Francesc Cabiró (un espai actiu des de 2007). El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i ajudar a expressar una idea o transmetre algun missatge.

28 de juliol de 2019
0 comentaris

Torno del bosc amb les mans tenyides

28 de juliol, 2109

No és un llibre de viatges qualsevol. Gairebé no arribem a saber-ne mai els llocs, tan sols de vegades els podem intuir per alguna indirecta referència. Perquè l’autora, Simona Škrabec, utilitza el record de les seves anades i vingudes per abocar sobre el paper bàsicament impressions, sentiments i emocions que l’experiència del viatge li provoquen. Són reflexions o anècdotes, d’una, dues o tres pàgines a tot estirar, aparentment inconnexes, però que s’emmarquen dins de quatre capítols temàtics prou definits: “La Fugida”, “El Mimetisme”, “Les Olors” i “Els Desequilibris”. I en cadascun dels episodis va desgranant un estat d’ànim i un cert desarrelament pel canvi continu d’escenari, descrivint les reaccions i els punts de vista que li provoquen els paisatges, les persones o les coses amb què interacciona, la majoria de vegades sense voler-ho, intentant sempre preservar la condició d’espectadora d’un món que li resulta sovint feixuc, però alhora fascinant, i del qual busca permanentment l’essència.

L’escriptora d’origen eslovè i resident a Barcelona des de l’any 92, amb un català marcadament poètic ens fa partícips d’un relat íntim farcit de contradiccions i interrogants, on traspuen tant la curiositat com l’escepticisme, el desencant social o la joia dels seus retrobaments amb la natura. Uns escrits, farcits de petits tresors literaris, condensats sobretot en el colofó final de cada article.

“Jo també tinc un cos i una presència. Pertanyo als espais a través dels quals transito”.

“La identitat és una negociació. Som el que volem ser. Som fins a on ens atrevim a ser”.

“Cada pas que faig va precedit d’una tremolor perfectament perceptible … A cada pas sento només la incertesa de l’altre peu, del peu que ha quedat a l’aire, del peu que encara no sap on dipositar el pas de la pròxima decisió”.

“La felicitat és que el tren d’aquest matí fos lent i que parés a totes les estacions com si els habitants d’aquest planeta ja no tinguéssim pressa”.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.