31 de Juliol 2016
Sumit en els seus pensaments, el caminant no sembla conscient que algú ressegueix els seus passos, per tal que no es desvii ni un mil·límetre del camí traçat.
És la seva pròpia ombra, ondulada i paral·lela, distant però subtilment connectada, que com ànima penitent reivindica els seu paper.
Reclama el dret a estar present al món real, de participar en projectes, dels somnis, de la conversa interior. De ser company de viatge permanent, abans que el sol acabi amb la seva efímera existència.
Fotografia: “Carrer de Terrassa. 2008”
(Tercer i últim post de la sèrie reflexos)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!