1 de juny, 2020
Els carrers estrets i solitaris tenen sempre aparença d’intemporals. Sorgeixen de cop del no-res, com per art de màgia enmig d’un conte de fades, en girar normalment la vista cap alguna cantonada de la ruta principal. En certa manera fan com si volguessin convidar a entrar-hi, però els guanya el recel per preservar, qui sap, algun o molts secrets acumulats de segles. En aquest cas, vaig preferir passar de llarg, sense atrevir-me a explorar sota la tènue claror dels seus fanals, sense voler destorbar aquella estranya i sinuosa pau. Feia a més, una mica de fred, i el capvespre galopava. En molt poca estona seria negra nit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!