FINESTRA FOTOGRÀFICA

Benvinguts al bloc personal d'en Francesc Cabiró (un espai actiu des de 2007). El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i ajudar a expressar una idea o transmetre algun missatge.

20 de maig de 2018
0 comentaris

Sant Feliu de Codines

20 de maig, 2018

Sortia de Caldes de Montbui ja passada la mitja tarda, després de visitar aquest poble per enèsim cop (doncs mai em canso de tornar-hi), tot enfilant la carretera nord en direcció a Vic per anar cap a Gallifa, però el cas és que ja començava a fer-se fosc. Per tant vaig aturar el trajecte a Sant Feliu, que feia molts anys no trepitjava.

Quan aparcava el cotxe (sense cap dificultat), a pocs metres més enllà, d’un autocar baixaven uns excursionistes que ja recollien cap a casa, mentre contents s’acomiadaven. On devien haver anat? Donant un tomb pel nucli i rodalia, anava a parar ara a la plaça de l’Ajuntament, totalment buida de gent però atapeïda de llaços grocs encerclant els troncs dels arbres i penjats de tot arreu, on es pressentia encara l’eco d’algun acte recent. La plaça era presidida per una escultura de ferro forjat en forma de dansaires, i amarada de silenci, només trencat de tant en tant per algun vehicle que girava el revol proper.

Feia bastant fred a aquella hora del capvespre, i això va fer que entrés encuriosit a les instal·lacions d’un modern casal, obert aquella tarda de diumenge. Allà dins del local es jugaven amb afició algunes partides de dòmino i de cartes.  L’edifici, vigilat per la silueta enorme d’una església, era a prop d’un parc guarnit amb una espècie de rotllanes siderals i colgat sobre un barranc. Parc on uns nens no massa grans feien, amb agilitat, girar i lliscar els seus patinets i s’anaven mentrestant fent fotografies entre ells amb una petita càmera compacta.

Carrers solitaris, cap bar obert ni cap botiga. L’ambient de pau i calma era total, i alguna cosa m’impedia marxar del lloc, on semblava que el temps no hagués de passar, que els comiats dels excursionistes no havien de tenir final, que les partides de cartes s’allargarien dies i dies, que aquells patinets no tindrien cap aturador. Que el campanar d’aquella església no marcaria cap més hora que la que jo mateix fóra capaç de controlar.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.