FINESTRA FOTOGRÀFICA

10 d’agost de 2026

Un capvespre d’agost, vora el canal de la dreta de l’Ebre, entre l’aire dens i càlid que embolcalla el cos de qui hi passeja, és possible copsar tota la màgia dels colors; uns colors pastel que inunden l’aire, roses i blaus semblen competir per imposar-se. El sol fa uns minuts que s’ha post darrere la serralada del Port, però envia encara una reserva de claror que s’escampa per un cel que es resisteix a claudicar.

A la vora del canal, de tant en tant hi passa algú amb el gos, també alguns núvols de mosquits han començat a fer acte de presència —seria l’única nota discordant, però no pas per les aus atentes que aprofiten l’avinentesa. El silenci de l’aigua ebrenca es fa patent. Baixa a poc a poc, com si volgués passar inadvertida, malgrat que els horts de tarongers, a banda i banda del seu curs, esperen amb paciència que una part sigui desviada i que el seu tros gaudeixi del contacte benefactor del líquid, gairebé miraculós.

El llum d’una casa llunyana posa el caminant en alerta, si bé no amenaça ningú, ans al contrari, només és com un far que permet de no perdre’s. Perquè aviat la negra nit s’ho empassarà tot: la palmera ja no oferirà el reflex majestuós, cel i muntanya es barrejaran en una sola cosa. En canvi, l’aigua del canal continuarà, silent, sense que ningú la destorbi, baixant per aquest tram, que va de Roquetes al nucli de Raval de Cristo; molècules líquides que ben aviat, potser en qüestió de poques hores, arribaran al Delta.

L’escena descrita és de fa just un any, però segur que es repetirà fil per randa avui mateix, i a la mateixa hora del dia.