FINESTRA FOTOGRÀFICA

El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i encara millor si alhora pot transmetre algun missatge o ajuda a expressar una opinió.

17 de febrer de 2021
0 comentaris

Records encadenats – microrelat

17 de febrer de 2021

Era el primer matí d’escola per aquell nen de quatre anys, però feia ja dies que es mirava la petita i lleugera cartera de plàstic amb delit de poder-la estrenar. Una cartera força estreta, com ho eren també les casetes de colors amb teulat i xemeneia que hi tenia dibuixades als costats. Múltiples i petites cases en filera, a banda i banda d’uns carrers igual d’estrets, com els del seu recorregut cap a col·legi. Els records d’infància es confonen sovint amb les imatges de fotografies de família, les que el pare feia sense treva, ara adormides dins de capses de sabates.

Són quarts de set de la tarda, aviat sortirà del taller on treballa. Vestit de blau mecànic, impregnat d’aquella forta olor de ferramenta, ens abraçarà com si fes molt de temps que no ens veiés. Avui tornarem plegats a casa, caminant, ell, la mare, la meva germana i jo. Però viatja sovint per feina, un o dos mesos seguits, de vegades, i esperem amb il·lusió les postals de llocs meravellosos, plens d’edificis moderns, parcs, avingudes …, i les seves freqüents cartes, escrites amb lletra sempre elegant i un pèl recargolada.

Em trobo dins d’un gran parèntesi no desitjat, com esperant un llunyà punt i part que sembla no hagi d’arribar mai. Aquí la gent sembla d’una altra galàxia, el llenguatge és brusc i barroer, les formes i els costums no m’interpel·len. La distància fins a l’àmbit normal i quotidià – la meva ciutat d’origen – tot i que relativament curta, sembla insalvable. Però les cartes d’anada i tornada mitiguen l’enyor, i ajuden a neutralitzar la rebel·lia. Actuen de pont terapèutic entre la vida de caserna i el meu món real de sempre.

Va ser una data prou assenyalada després al calendari, de l’any 1981. Impossible d’oblidar. Som al carrer, molt a prop de casa. Venim de fer un tomb i alguna compra domèstica. Fa la típica fresca de febrer. Trobem un amic. Està de permís, aviat acabarà la ‘mili’. “-No sé què deu haver passat a Madrid, però ens fan tornar a tots demà mateix”. A casa engeguem la ràdio, un antic aparell heretat del meu avi polític. Un estri que ja no vam apagar fins ben entrada la matinada, quan el cop, aparentment, va poder ser neutralitzat.

Era portàtil i relativament petit, adequat per a la mida del menjador. Un Thomson d’imatge en blanc i negre, amb antena extensible que després no sempre resultaria útil. Lluïa força damunt del moble nou de color cafè i reixat beix a la moda del moment. Perquè tot era molt nou aleshores, la independència envers els pares, conviure en parella, feina, el pis vell, però just rehabilitat, … Fins i tot semblaven nous l’esperit i el tarannà de les notícies que emetia aquell televisor, la victòria socialista, millores salarials, grans perspectives de canvi, democràcia, la certesa que el nostre racó de món havia d’anar cap a millor.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.