FINESTRA FOTOGRÀFICA

El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i encara millor si alhora pot transmetre algun missatge o ajuda a expressar una opinió.

1 de maig de 2021
0 comentaris

Pluja de maig …, del 68

1 de maig de 2021

Miro el rellotge de reüll, són gairebé dos quarts de vuit del matí. Crec que ja deu fer o quinze o vint minuts que la mama em crida perquè em llevi, ho haurà fet ja un parell de vegades. Però els llençols els tinc com enganxats. Des del llit començo a sentir la remor del carrer, el bordar del mateix gos de cada dia i també un soroll d’aigua caient. Ja l’identifico, plou amb intensitat, segurament ho ha estat fent tota la nit.

—Vinga noi, que faràs tard!

I amb ulls mig clucs he anat fent tot el que tocava. El pipí matinal, rentat de cara i pentinat, galetes i got de llet. A la cuina es nota encara l’olor de fum de tabac del papa que, com sempre, ha marxat el primer. La cartera ja me l’havia preparada al vespre. Avui, però, hi ha l’extra del “xubasquero” i de les botes d’aigua. Veig que la meva germana ja va sortint també de la seva habitació (el més petit encara dorm). Agafo l’entrepà, ben embolicat, faig els petons de comiat i baixo corrent la fosca escala que porta cap al carrer. Fresca primaveral, olor agradable. Però com era d’esperar, la “Tussa” no ve. Sempre que plou passa tres quarts del mateix!, els autobusos semblen desaparèixer. Ja no em puc esperar més, hauré d’anar al “cole” caminant.

La confluència de Tortosa amb Guifré és com un llac que envaeix la vorera, sort que queden alguns centímetres per passar, arrambant-me a la paret. El calçat de goma comença a mostrar-se útil, encara que, però, no sé per què, l’aigua sempre acaba traspassant. La sensació de la pelfa molla i el mitjó humit durarà una bona estona, almenys fins que l’escalfor (o el tuf) de la classe ho vagi evaporant tot. No para de ploure, els camps de la vora per on passo es veuen anegats i pel carrer els cotxes avancen lentament, en alguns llocs amb l’aigua fins al nivell de mitja roda. Cal anar amb compte amb els esquitxos, protegir bé la cartera, que no es mullin els llibres. A l’altura de Ponent, la cosa sembla que millora, però cap a General Weyler m’espera una altra piscina. Aquí l’aigua baixa com un riu i s’arremolina en els forats de claveguera, però en algun lloc estratègic hi ha uns taulons que faciliten traspassar. Obstacle salvat!

Finalment he pogut arribar a l’escola, just a temps per col·locar-me al meu lloc de la fila, que avui es fa dins del porxo annex al pati. Olor de serradures i cridòria, màxim garbuix i frec d’impermeables, batalles de paraigües, en l’aire es palpa el nerviosisme general d’aquests dies ennuvolats. Són ja les nou en punt. Ressona la campaneta del capellà, nerviós també, i envermellit, com gairebé sempre, però avui se li nota encara més. El so metàl·lic insisteix per segona vegada: Silenci total. Pugem un per un els grups, en ordre i calladets, quasi desfilant, cap a les aules. Allà farem primer de tot la pregària del matí, i després escoltarem, també com sempre, la tonada de musical de benvinguda. Però el maig ja ha començat —ahir era dia u— i preparada damunt de cada pupitre ens espera la imatge, serena, reposada i somrient (i miraculosament eixuta) de l’estampa del mes de Maria, la primera de les trenta-una que durant tot aquest mes anirem col·leccionant. Quan torni a casa, primer que tot li ensenyaré a la mama.

PD. Escrit dedicat a la meva mare, que aquest any serà el primer en què no podré felicitar-la.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.