FINESTRA FOTOGRÀFICA
Benvinguts al bloc personal d'en Francesc Cabiró (un espai actiu des de 2007). El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i ajudar a expressar una idea o transmetre algun missatge.
Peníscola
7 de juliol, 2018
Perquè els castells atrauen tant la nostra mirada? Per la història que arrosseguen? Per la seva altivesa, pel poder que havien ostentat? Per la representació de fortalesa que potser voldríem per a nosaltres? Potser ens atrau només l’alçada o el paisatge, o la sensació de protecció que s’experimenta des de dins dels seus gruixuts murs?
Penso per exemple en els castells càtars, com l’espectacular promontori inexpugnable de Montsegur, o en la filigrana de Balsareny, en l’inacabat cilíndric de Torroella de Montgrí amb les seves esplendoroses vistes cap a l’Empordà, i en tants altres: Peñafiel enmig de les planes castellanes, Miravet que controla els meandres de l’Ebre, la gran fortalesa de Carcassona al Llenguadoc, o Montsoriu al peu del Montseny … He recordat ara mateix el llibre “Terra de castells”, aquella guia que resumia tots els de Catalunya, i que convidava, amb tota mena de dades i detalls, a anar-los visitant un per un.
Els castells a peu de costa tenen però un gran al·licient afegit: El mar. Castelsardo mateix, que fa pocs dies esmentàvem, Tossa de mar, Peníscola …, tots ells en primera línia de defensa contra possibles invasors.
Vaig descobrir Peníscola per primer cop durant el servei militar (condemna que complia a Castelló). Aleshores en dèiem Peñíscola, i va ser durant les festes de la Magdalena, un febrer de 1978, que ens trobàvem un amic malagueny i jo, després d’un trajecte en tren des de la capital, asseguts al terra de l’ampli terrat del castell, escrivint cartes d’amor a les nostres parelles respectives, mentre admiràvem entre paràgraf i paràgraf les vistes espectaculars de la badia.
Havia tingut jo molt d’interès a poder trepitjar aquella massa rocosa que es perfilava llunyana des de l’autopista, durant els trajectes d’alguns caps de setmana, quan amb el cotxe d’algun altre company de batalletes, podíem escapar-nos alguns caps de setmana cap a casa. Així que començar a recórrer el poble durant aquella primera visita, arribar a la porta del castell del “Papa Luna”, veure les antigues masmorres, i enfilar per les escales que conduïen a cadascuna de les torres i de les estances, mentre la salabror del mar s’escolava entre els merlets i que juntament amb el vent d’hivern feia ressecar els llavis, va representar tota una descoberta, a més d’una bona iniciació en tot el que significa el món d’aquestes construccions.
És podria dir, per altra banda, que resulta una incongruència per part meva denigrar la vida militar i sentir atracció pels castells, però què hi podem fer, la vida n’està plena de contradiccions …
https://ca.wikipedia.org/wiki/Pen%C3%ADscola
https://ca.wikipedia.org/wiki/Benet_XIII
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La meva primera estada a Peniscola va ser l’any 1951 o 1952. La meva àvia hi tenia us familiars. No li agradava el poble. Deia que només hi vivíen mosques. He anat diferents vegades. Aquests poblets de costa són ja uns desconeguts per a mí.