2 de febrer de 2021
Confinament és la paraula de moda. Encotillats al municipi, sempre queda però, l’opció de recórrer a l’arxiu. Cercar imatges que ofereixin la màxima visió, amplitud d’esperit i expectatives, en definitiva, llibertat de moviments. I l’observació del Pedraforca ofereix tot això i més. El cim cobejat, la muntanya màgica, guardiana de secrets … La mirada en mode hipnosi.
Comencem l’ascensió: Matinada, cota 1200 m, un frondós bosc de pins i roures que cal travessar, ja guanyant alçada. Tartera de Saldes, un pla inclinat central a tall de trencacames. Sembla inacabable, però després d’unes tres hores arribem a l’enforcadura, 2350 m. Ja tenim a banda i banda les dues moles principals. L’objectiu és la de la dreta, la més alta, és clar, el Pollegó superior, si no, no seria igual la gesta. Circuit cada cop més costerut, grimpar entre el rocam, que s’oposa al nostre esforç final. Vinga, que ja hi som! La suor, el cansament, fa estona que ens envaeixen. Per fi es comença a albirar la creu de ferro, a 2500 m d’altitud. Tant el panorama com l’emoció resulten indescriptibles. Hem arribat al cim!
(Petita crònica d’un dia llunyà, de 1980).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!