14 d’octubre, 2019 14 d’octubre, dia en què s’ha conegut finalment una decisió “judicial”, no per esperada menys infame. També avui s’ha constatat que LA FORÇA DE LA GENT superarà, més aviat que tard, aquesta sentència injusta i venjativa.
12 d’octubre, 2019 A la sala de l’Ateneu Carme Claramunt, del Passeig de la Salut, de Badalona, va inaugurar-se ahir l’exposició de l’artista Rafel Cerdán (Palau d’Anglesola, 1942). Una pintura dinàmica, d’estil marcadament figuratiu, on combina amb habilitat els jocs de llum i ombra, i en
5 d’octubre, 2019 La visió d’aquesta casa a tocar d’un descampat, em va transportar per un moment a vagues imatges d’infantesa que no he pogut acabar de concretar, o potser senzillament a una impressió remota d’autenticitat. No, no era del tot solitària, però la seva blanca façana, il·luminada per la groguenca posta de Sol, la
1 d’octubre, 2019 Enfront dels qui promulguen que un Referèndum divideix, cal dir que precisament és tot el contrari: Un Referèndum és un acte de decisió col·lectiva, a través del qual es contrasten dues opinions, això sí contraposades. Però la consulta refrendaria té el gran valor d’atorgar validesa al resultat a partir de la premissa
29 de setembre, 2019 Quan s’ha viscut a la mateixa ciutat tota la vida, no és fàcil descobrir racons especials no transitats abans. Aquell dia però, caminant de nit pel barri de Lloreda vaig ensopegar amb el lloc i l’escena que encapçalen aquest apunt. No era massa tard, però sí prou fosc perquè la llum
25 de setembre, 2019 Parlar de Vic, porta implícitament a associar el seu nom a la gran i porticada Plaça Major, epicentre de les principals activitats de la comarca, a la façana de la Catedral, al pont romànic sobre el Mèder, o a les restes del magnífic Temple Romà, enclavat al bell mig del cas
21 de setembre, 2019 Travessem encara per un temps de sequera. De sequera d’idees, d’un rumb definit. Temps d’una llarga espera, ja gairebé dos anys, en què el camí s’ha anat fent cada cop més costerut i tortuós, àrid i esborrat per una capa espessa de pols, la pols de la por i la desunió.
15 de setembre, 2019 La màgia dels colors, del detall inesperat. La visió que tranquil·litza i facilita la capacitat de retrobar-se amb un mateix. És la plenitud de la natura, l’autenticitat d’una terra de volcans, esmicolada antigament, ara sòlida i ferma. Tonalitats més aviat fosques que ofereixen, en contraposició, la llum indispensable per poder transitar
11 de setembre, 2019 La Diada multitunària a la qual vaig participar per primer cop va ser la del 2103, la de la llarga cadena humana, en què a través del visor de la meva càmera aparegueren al meu tram, un a un, més d’un miler de rostres enllaçats per la il·lusió, en un dia
7 de setembre, 2019 El període de vacances de l’agost, tant necessari, és sempre però un tall, una interrupció. L’embranzida del curs anterior queda esmorteïda de cop, i les neurones es relaxen. Els sentits s’han obert a noves experiències i el nou ritme més pausat va difuminant a poc a poc les activitats que ens
3 de setembre, 2019 Hi ha imatges la descripció de les quals podria resultar supèrflua. Parlen per elles mateixes. En aquesta només caldria segurament imaginar la trajectòria que el satèl·lit va seguir abans de caure gairebé en picat sobre el parc, sobre el turó d’en Caritg, per tot seguit amagar-se darrere les copes dels pins,
26 d’agost, 2019 Amb l’experiència del viatge encara massa recent, resulta difícil condensar en una sola imatge la bellesa d’una ciutat que antigament n’era dues, Buda i Pest, unides ara administrativament però separades per un dels rius més importants d’Europa, el Danubi. Buda acull el Palau Reial i el bastió de la Ciutadella. S’escampa sobre
7 d’agost, 2019 Camino i observo atentament: M’aturo, fotografio una antiga vespa, segueixo immòbil, espero … Quatre passes més i de seguida un altre detall digne de ser enquadrat. Ara és un balcó atapeït de flors, al seu costat un de més petit però carregat d’andròmines diverses, roba estesa, fileres de llençols … Topo amb
3 d’agost, 2019 El balcó del mediterrani és segurament un dels llocs més interessants de Catalunya. Una atalaia privilegiada, una barana rarament solitària, un lloc des d’on contemplar com l’horitzó es perd i es difumina. On es pot resseguir amb la vista els mercants entrar i sortir del port, o veure sota els peus uns
28 de juliol, 2109 No és un llibre de viatges qualsevol. Gairebé no arribem a saber-ne mai els llocs, tan sols de vegades els podem intuir per alguna indirecta referència. Perquè l’autora, Simona Škrabec, utilitza el record de les seves anades i vingudes per abocar sobre el paper bàsicament impressions, sentiments i emocions que l’experiència del