FINESTRA FOTOGRÀFICA

31 d’agost de 2024

El nen, assegut amb les cames creuades enmig la plaça, espera que passi gent, algú que trenqui la calma de l’entorn. Vindran avui aquella parella d’avis?, algun nen com ell, però que podrà jugar a pilota?, o serà el grup de motoristes que de vegades s’atansen a esmorzar al bar? Ocuparan un parell de taules i, entre cervesa i cigarret, es posaran a parlar de les bondats de la màquina de cadascú; o potser voldran arreglar món…

Mentre res d’això no passa, l’immòbil xiquet va sentint tocar els quarts i les hores del campanar de l’església parroquial de Sant Andreu, que té a dues passes d’on seu ell. El fet segur és que, cap a l’hora del vermut, a la plaça de la Constitució —la seva plaça— el lloc s’animarà una mica més. Li agrada observar arreu, tot i les evidents limitacions; també sentir-se observat. «Qui deu ser aquest nen?, què simbolitza?», es preguntaran els visitants. Però ell mai els ho podrà dir. Això, si ho sabés… Perquè ningú li va explicar, quan van construir-lo; senzillament, van fer-lo de pedra i van deixar-lo per sempre aquí dalt d’una columna.

Si pogués… Ai, si ara mateix pogués baixar! Se n’aniria corrents a veure la resta del poble, aquella riera frondosa que diuen que és tan maca i tranquil·la. Espiaria els veïns a través de les finestres de les cases, i a la gent que dina als restaurants. Travessaria carrers —tant plans com costeruts—, s’enfilaria a la barana del pont. Visitaria les masies i les granges del voltant; trepitjaria fullaraca dins del cor del bosc ombrívol. Pins, alzines, castanyers, serien el seu hàbitat. I encara s’atreviria, fins i tot, a pujar a Burriac, el castell en ruïnes del qual tothom en parla. Aleshores, durant la pujada al turó, saludaria altres valents amb qui es creués; i des de dalt veuria el mar, el panorama esplèndid.

Però de moment li toca conformar-se (fins que sigui l’hora) amb guaitar els racons de la plaça, a escoltar els clients del bar, i a comptar els tocs de campana. I a esperar que es faci de nit, quan avui la lluna serà per fi completament plena; aleshores és quan podrà baixar per la columna i recórrer, per unes hores i malgrat que només un cop al mes, tots els indrets que tant somnia.