FINESTRA FOTOGRÀFICA

31 de juliol de 2025

“Música silenciada del segle XX” va ser el títol del concert que va oferir ahir la pianista Inés Reguero, en què va interpretar de manera magistral peces d’autors no tan coneguts, però no per això menys importants. Així, l’acollidor claustre del Casal Tortosí —amarat de la flaire del seu emblemàtic llimoner, i en el marc del festival Proto-Fest— es va fer ressò d’unes partitures postromàntiques compostes entre les darreries del segle XIX i inicis del XX.

Com a preàmbul, però, de cada interpretació, la mateixa Inés Reguero posava en context l’obra i l’autor, amb l’objectiu d’instruir i submergir el públic assistent en l’univers creatiu de cadascun dels compositors (dones, la majoria) escollits en el repertori. D’aquesta manera, explicava —entre molts altres detalls biogràfics— com la música de letona Lūcija Garūta, alumna de Paul Dukas, cavalca entre les influències de Rachmaninov i Scriabin; de com les obres d’una talentosa francesa, Lili Boulanger —morta joveníssima—, van ser posteriorment divulgades per la seva germana Nadia. Tot seguit, era el torn d’escoltar la música enèrgica de la madrilenya Rosa García Ascot, després, això sí, d’assabentar-nos sobre les seves connexions amb Manuel de Falla i el poeta Lorca.

Un tercer bloc donava pas a una melodia delicada de Joan Massià, compositor de Barcelona, de qui havia costat tant trobar partitures, alhora que en el concert es colava (tal com a excepció que confirma la regla) el fabulós “Pelele” del lleidatà Enric Granados, gran divulgador de teoria musical i compositor de renom, gràcies també pel fet que Alícia de la Rocha escampés les seves notes per arreu del món. Tancaren el programa un vals de Matilde Escalas, compositora mallorquina que —segons va explicar també la intèrpret— va viure a l’ombra de Santiago Rusiñol i de la qual se n’ha fet recentment una biografia novel·lada: Matilde E.; i un segons vals, en aquest cas de Dolors Sarriera, autora barcelonina, sembla que aficionada, però que sabia impregnar la seva música amb estructures chopinianes.

En definitiva, un concert que va mantenir en tot moment als assistents enganxats al seient i en absolut silenci, sota un cel estival que s’enfosquia a poc a poc, en tant que la il·luminació del claustre era testimoni dels bisos finals amb composicions pròpies de la pianista convidada.