FINESTRA FOTOGRÀFICA

El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i encara millor si alhora pot transmetre algun missatge o ajuda a expressar una opinió.

31 de gener de 2021
0 comentaris

Montseny (2) – microrelat

31 de gener de 2021

Aquell diumenge d’inici de tardor s’havia proposat llevar-se ben d’hora, i temia que el seu company d’excursió no s’hagués adormit. Havien quedat per trobar-se a les sis en punt al quiosc de la cantonada, i ja només quedava un quart. L’Arnau no volia arribar tard a lloc i haver de tornar a casa amb les mans buides, així que abans de sortir va agafar el mòbil.

– Què, Jordi? Estàs a punt o encara vas endarrerit? – Va dir-li amb cert to inquisidor.

Perquè ell havia estat previsor i ja ho tenia tot a punt del vespre anterior. Un gros cistell de vímet, alguns tovallons de roba, i els estris que li havien dit farien falta: Espàtula i ganivet. Per si de cas però, agafaria de més un tornavís ben afilat. També s’enduria la ràdio.

Encara fosc, els dos amics ja eren a l’autopista i a punt d’agafar el desviament cap a la zona triada de muntanya, on la fresca, a mesura que pujaven, ja es feia notar. En arribar  al petit l’aparcament, la forta concurrència deixava encara però un forat prou ample per un parell de cotxes.

– Tal com el deixes – Li deia en Jordi – no s’hi podrà encabir ningú més.

– Sí, ja ho sé, però està bé així. Si no, després ens costarà sortir – Va ser la rèplica de l’Arnau. Per cert – Va afegir – volia dir-te que cadascú es quedi amb el que trobi, eh! Que després no tinguem conflicte!

Amb la claror ja consolidada, entraven dins del bosc per començar la recerca, junts, però també separats a una certa distància per així fer millor batuda. L’Arnau semblava tenir sort, i tot just començar ensopegava amb dos grans bolets com aquells rovellons que havia vist a les parades del mercat – “Això serà més fàcil del que creia!”- Més endavant n’hi havia de petits, tot i que un pèl amagats, i va fer servir sense cap escrúpol l’eina punxeguda. L’amic quedava mig dissimulat entre l’arbreda quan algunes gotes feien acte de presència – “Crec que en Jordi es mullarà. Sort que jo he agafat el meu cangur plegable!”

Al cap d’un parell d’hores ja eren un altre cop al cotxe, de tornada, l’Arnau carregant-hi un cistell atapeït i en Jordi amb una troballa més que discreta. Però el tracte era el tracte. “A la que ve, potser tindràs més sort” – Li havia etzibat en acomiadar-se a peu de quiosc. Tot obrint ja la porta de casa, va caure en què no havia fet servir la ràdio – “Potser caminant amb música, encara n’hauria trobat més”. “Què hi farem, l’engegaré demà mentre els faig a la paella”. Va veure a més, amb satisfacció, que per la quantitat de bolets arreplegada en tindria segurament per tota la setmana. “Això si no me’n demana ningú, que al meu germà i la seva dona ja els veig a venir”. “Si m’ho pregunten, els diré que no n’he trobat gaires”.

L’Arnau, ara des del llit de l’hospital, on va ingressar d’urgència fa tres dies, no és capaç d’entendre com el seu amic, ni tan sols ningú de la família, no s’ha interessat encara pel seu estat – “La gent resulta més estranya …, i del tot desagraïda!”.

 

© del text i de la imatge: Francesc Cabiró


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.