25 de juliol, 2020
La visió de la ciutat aquell capvespre, baixant pels eterns carrers de trencadís, era com un caramel acabat d’obrir i a punt de ser assaborit. Al matí havia dominat la boira (i també el fred atlàntic de gener), però ara el Tejo apareixia amb tota la seva amplitud i serenor. I contra l’aigua quieta però tènuement lliscant, tot just abans de la foscor absoluta, podien identificar-se encara detalls ben precisos d’avingudes i teulades. Havia estat una jornada intensa, de grans descobriments.
“Tenho o destino marcado / Mas não quero fugir dele / Aceito com gosto o meu fado / Porque está na tua pele” … (de la cançó de Névoa “O meu destino”, dins del disc “Mar de Fado”, 2002)
Fotografia, 1 de gener de 2007.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!