12 de juliol, 2019
El meu record de L’Escala és una llarga filera de tamarius retallada contra el mar, el lliscar incessant de les seves delicades fulles sota el vent de garbí, si no de tramuntana. L’inici d’un crepuscle suau que tenyeix l’horitzó empordanès, primer de rosa pàl·lid, després d’un ocre intens. La visió quasi perpètua d’un Cap de Creus, a cops difuminada i d’altres nítida, però sempre hipnotitzant. I amb la combinació de les imatges gravades al cervell s’hi barrejen l’olor de sal marina, la remor constant de les ones que trenquen contra els blocs de pedra que protegeixen el passeig, i el gemec d’unes gavines que se saben protagonistes del paisatge.
Fotografia: L’Escala (febrer, 2002)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!