FINESTRA FOTOGRÀFICA

19 de febrer de 2025

Al terme de La Sénia, una simple ziga-zaga de la carretera separa Catalunya del País Valencià. Una frontera que es magnifica quan, per exemple, s’impedeix bescanviar els senyals de televisió, o quan s’alenteixen fins a l’infinit les comunicacions fèrries d’alta velocitat.

Però, si ens hi fixem bé, entre un i l’altre costat no s’aprecia cap diferència. Els mateixos pins, els mateixos grocs i verds, igual terreny abrupte, idèntic paisatge que comparteix el mateix riu. Si gratem una mica més —no cal pas gaire—, veurem que Rossell, el primer poble de més enllà té similars cases emblanquinades, places i carrers, bars i església, que el temps fa compartir Sol i ventades, núvols i tempestes; i que, per damunt de tot, la gent té la mateixa parla —tota una evidència.

Si travessem la carretera, notarem de primera mà que és com ser encara al lloc anterior. Tan sols una divisió administrativa artificial i imposada (Tarragona i Castelló, si parlem de províncies) fa que, de vegades, hi hagi algun recel o ens donem l’esquena. Sort que n’hi ha de molts, d’una part i l’altra, que malden per fer palès que la gent dels Països Catalans som d’una mateixa terra.

La Sénia, que significa “el tros de terra on es cultiven hortalisses i que es rega artificialment”, podria ser perfectament indicatiu també del que es treballa a l’altra banda. I, per curiositat, busco Rossell al diccionari: “Moneda de billó encunyada a Perpinyà a l’alta edat mitjana”. Anem, doncs, cap a la Catalunya Nord; tot queda més unificat, encara!