FINESTRA FOTOGRÀFICA

25 de gener de 2025

Havien sortit de Badalona a mig matí, després de carregar les maletes al cotxe, on un ram de roses blanques reposava a tocar del vidre del darrere. Eren les flors del dia anterior, testimonis de primera mà de l’enllaç que els pretenia unir per sempre. Duien també la il·lusió del viatge, de l’imminent recorregut que farien per Andalusia; com també, encara, el cor accelerat del viscut en les darreres jornades: els preparatius d’última hora, la cerimònia, el dinar de noces, la primera nit… En trepitjar el carrer, per a res no havien notat el fred d’aquell gener que acabaven d’estrenar, el primer de la dècada dels vuitanta.

Al cap d’unes dues hores d’autopista mediterrània, calia descansar, dinar, estirar les cames. I van desviar-se de la ruta en direcció al Delta. L’asfalt allisat va canviar pel d’una carretera secundària, en què la suspensió del Dyane-6 de color vermell —que havien estrenat no feia gaire— va fer-se notar de seguida. Havent reduït la marxa, van arribar al poble aleshores conegut amb el nom de Sant Carles. Descobrir de bell nou aquella ampla plaça enjardinada va ser com entrar en una mena d’oasi de calma. Construccions de façana clara i altes palmeres semblaven donar-los la benvinguda. No hi havia gaire gent —era ja migdia—, tampoc trànsit; però sí, l’església oberta, la qual presidia la plaça.

—Parem aquí al davant —va dir ella, alhora que agafava el ram de núvia.

Van entrar tots dos al temple (de Santa Maria, van saber que se’n deia). Ell va quedar-se en un dels bancs del darrere, per contemplar i admirar l’interior, mentre la seva esposa recent deixava les roses sobre el petit altar lateral d’una capella. Ho havia fet com a ofrena i record, va explicar-li després, a la memòria de la seva àvia, que ja no havia pogut estar present a la cerimònia del casament. I així, per sempre més, aquelles roses blanques van quedar-se a La Ràpita, primera escala d’aquell esperat viatge.