Benvinguts al bloc personal d'en Francesc Cabiró (un espai actiu des de 2007). El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i ajudar a expressar una idea o transmetre algun missatge.
Ella passeja pel moll vell, mira la mar i el trencadís de llum a l’aigua. El sol la enlluerna, es frega els ulls, li cau la lent de l’ull blau, miop. La cerca a les palpentes entre les cruïlles de la roca. El fotògraf de carrer, furtiu , roba la imatge d’aquella mà que cerca. No fuig ni s’acosta , només fa un clic per no oblidar. Qüestió de perspectives, com sempre.
…llargues, boniques, aparentment ben cuidades. I una que no!
-“Per què?”, es pregunta el perseguidor just un instant abans de capturar, amb el seu objectiu, la presa.
Aquest enigma l’inquieta, el fa dubtar. Pensava que ho tenia tot sota control i ara se’n adona que no. Sap la bellesa que suposa tenir la capacitat de saber aturar el temps però també la inutilitat de tal fet.
Una mà prima, enervada – fràgil o delicada? -, estesa cap a ell tot dient-li: vine, explorem cada albada nous camins, submergim-nos en la passió, canviem el tot per el potser, recordem que viure és respirar amb l’ànima cada instant com si fos el primer i l’últim, que viure és desitjar, somiar, sentir i arriscar, que viure és morir lentament i somriure…
-“Mai no saps si estàs fugint o apropant-te perquè la distància és només un dels valors d’una equació incompleta”, es va dir a sí mateix mentre prenia la decisió de prémer el botó.
Cinc dits d’una mà oberta, perseguida, que li assenyalen diferents camins, diferents opcions, diferents futurs…
-“Per què?”, es pregunta el perseguidor just un instant abans de capturar, amb el seu objectiu, la presa.
Aquest enigma l’inquieta, el fa dubtar. Pensava que ho tenia tot sota control i ara se’n adona que no. Sap la bellesa que suposa tenir la capacitat de saber aturar el temps però també la inutilitat de tal fet.
Una mà prima, enervada – fràgil o delicada? -, estesa cap a ell tot dient-li: vine, explorem cada albada nous camins, submergim-nos en la passió, canviem el tot per el potser, recordem que viure és respirar amb l’ànima cada instant com si fos el primer i l’últim, que viure és desitjar, somiar, sentir i arriscar, que viure és morir lentament i somriure…
-“Mai no saps si estàs fugint o apropant-te perquè la distància és només un dels valors d’una equació incompleta”, es va dir a sí mateix mentre prenia la decisió de prémer el botó.
Cinc dits d’una mà oberta, perseguida, que li assenyalen diferents camins, diferents opcions, diferents futurs…
-“Click!”