FINESTRA FOTOGRÀFICA

3 de gener de 2025

El passat octubre vaig tenir l’oportunitat d’assistir a les Jordanes de les Lletres Ebrenques, que des de fa dinou anys tenen lloc a la capital del Montsià. El meu objectiu era escoltar la tertúlia literària en la qual participava la Montserrat Espallargas, a qui segueixo de fa temps per les xarxes, però que personalment no coneixia. Per descomptat, després de saludar-la, em vaig endur el seu últim llibre cap a casa; La genètica de les passions, novel·la guanyadora del premi ciutat d’Alcoi.

Avui, tot just acabar-la, no me’n puc estar de dir-hi la meva; i començaré dient que, després de llegir l’última ratlla, no m’he pogut aguantar tampoc les ganes d’aplaudir. És una novel·la que de bon començament t’atrapa, com si entressis dins d’una teranyina hipnòtica. Un relat escrit en primera persona, en què la protagonista, la Malen, una dona de poc més de quaranta anys, casada, i amb uns lligams familiars més que conflictius, ens fa submergir en el seu univers íntim de manera tan natural que durant tota l’estona no podem separar-nos ni un moment del seu costat. Així, anem vivint amb ella el cúmul d’emocions que li provoquen la mort del germà (el protagonista absent, malgrat que primordial), l’animadversió envers un pare violent i autoritari, els problemes conjugals… I anem acompanyant-la en els seus silencis, en la seva por; en un conformisme i covardia que de mica en mica van transmutant-se en empoderament, en un “deixar de fer bonda” (en paraules d’ella mateixa).

L’autora fa entrar i sortir la Malen dels records d’infantesa de forma subtil, com qui no fa res, igual com passa amb la presència imaginària de la figura del germà difunt, que a intervals li fa de crossa. Records de vivències i situacions que la protagonista va alliberant amb contundència. I tota la trama, embolcallada pel decorat mallorquí, entre paisatges de conreu i fenòmens naturals i canviants (“… En qüestió de segons, l’aigua s’endureix i fa punteria contra els vidres”), que, com si es tractés d’uns protagonistes més, s’amalgamen amb els sentiments contradictoris de la dona.

Tota la novel·la en si mateixa és prosa poètica, una riuada de metàfores, de frases magistrals (“No està en la nostra voluntat oblidar el que volem“) que relaten des del detall més quotidià al fet més sublim; on s’exercita amb destresa el recurs del flashback, de la repetició de paraules i conceptes, de les sentències contundents (“Per odiar cal haver estimat molt”), de l’argumentació cíclica, de l’estratagema del suspens i la dosificació en la revelació dels secrets de família, que van destapant-se de mica en mica.

La genètica de les passions, una novel·la per assaborir de començament a final, per gaudir-la, per sentir-la i impressionar-se; per, decididament, recomanar-la.