FINESTRA FOTOGRÀFICA

Benvinguts al bloc personal d'en Francesc Cabiró (un espai actiu des de 2007). El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i ajudar a expressar una idea o transmetre algun missatge.

31 de gener de 2020
0 comentaris

La Finestra mira cap al cel

31 de gener, 2020

Amb el permís de l’Enric Marco, l’astrònom de capçalera del nostre espai de VilaWeb, que ens delecta sovint amb els apunts magistrals del seu “Pols d’estels“, alhora que ens instrueix amb tota mena d’explicacions i curiositats sobre astrofísica, avui el bloc de la Finestra ha gosat també mirar cap al cel per intentar seguir les evolucions de la parella formada pel satèl·lit terrestre i el seu company de dansa, el planeta Venus.

Avui, amb una nitidesa excepcional es podien contemplar com jugaven a fet i amagar entre les branques hivernals del parc, despullades totalment després de la gran llevantada. I podria ser (perquè no?) que també al seu torn, als dos astres els hagués vingut de gust de contemplar-nos. Sí, perquè per un moment he imaginat que la mirada era recíproca, i que vés a saber si entre ells estarien conversant per fer palès allò que no els agradava de la visió que contemplaven:

– Ja veus Lluna, mentre tu i jo ens escarrassem en oferir la nostra claror desbordant i maldem per respectar de manera escrupolosa posicions i horaris previstos, allà baix no semblen fer-nos massa cas.

– Cert amic Venus, miro cap a la Terra, el meu centre de referència, que se suposa hauria de ser com el meu model de comportament i cada cop hi veig més desori. Des que fa ja molts anys vaig rebre la visita d’uns humans (crec que així se’n deien), intento seguir amb interès la seva evolució, més que res, per estar preparada per si tornessin, saps?

– Ah! Explica, explica, què hi has vist, tu que estàs més a prop d’allà que no pas jo?

– Doncs què vols que et digui? L’ambient allà està cada cop més remogut. Pràcticament dia sí, dia també, em sembla endevinar-hi, mentre l’esfera va girant, alguna forta tempesta, inundacions aquí i allà, sovint terratrèmols i d’incendis no diguem, que en surten unes columnes de fum que aviat faran tornar el blau característic del planeta en un gris descolorit.

– Que fort noia! Aquests humans que dius no deuen estar gaire feliços. I perquè passa tot això? En tens alguna pista?

– El cas és que no ho sé, però deuen estar capficats en altres coses, perquè fins a la superfície dels meus cràters m’arriben de vegades els ecos d’uns sorolls fortíssims. Em sembla que provenen de l’impacte d’uns artefactes estranys que es llencen entre ells d’un lloc a l’altre. Just després apareixen més boles de foc encara, i em fa pensar que tot seguit molts deuen morir, perquè l’energia vital que arriba fins aquí sembla disminuir per tongades. No entenc com no es preocupen dels problemes que abans et comentava, en lloc de barallar-se constantment.

I Venus, a qui les explicacions de la seva companya de ball l’haurien deixat molt preocupat li preguntaria finalment – I si féssim alguna cosa per cridar-los l’atenció? Perquè reaccionéssim, no sé! Podríem apagar-nos de cop, per exemple.

– Això potser tu pots fer-ho, que brilles amb llum pròpia. A mi no m’és possible, perquè la meva és llogada del Sol, que no ho sabies?

– Doncs no, aquí tan lluny no disposo de tanta informació. Doncs què et sembla això altre?… Podríem començar a girar al revés! Segur que tal cosa els provocaria de valent. O potser desintegrar-nos … No que això aniria en contra dels nostres propis interessos. O intercanviar les nostres òrbites … No, no, tampoc, que em resultaria massa feixuc i estressant viatjar durant tant de temps. Ja ho tinc! Podries venir tu a visitar-me. No sé com me’n vaig assabentar, però tinc entès que a la Terra aquesta t’estimen molt i segur que et trobarien a faltar. Això segur que els suposaria un daltabaix, i aleshores haurien de parar atenció en el realment prioritari, no ho creus?

– Hum, no sembla mala idea” – Hauria respost la Lluna – Ho començaré a madurar un dia d’aquests i potser faci aviat les maletes, perquè en començo a estar molt farta. Però el cas és que em fan pena … Serà millor deixar-ho per més endavant i donar-los una oportunitat. Potser per ells mateixos sabran com resoldre aquesta complicada situació que comencen a tenir, ja en parlarem … De moment, i per ara, què et sembla si seguim la nostra dansa de gener, que ja s’acaba? Perquè jo ja li he agafat el gust a això de ballar amb tu, i a més ara pel febrer, crec que ja no ho tindrem tan fàcil.

– Entesos! Seguim ballant com si res i mentre ho fem, potser se’ns acut alguna idea millor.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.