FINESTRA FOTOGRÀFICA

El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i encara millor si alhora pot transmetre algun missatge o ajuda a expressar una opinió.

17 de maig de 2021
0 comentaris

Girona (8) – Temps de flors

17 de maig de 2021

Dia catorze d’un maig típicament primaveral. El temps es presentava fresc i insegur, aquest matí. Una insistent capa de núvols i plugim. Malgrat això, calia anar-hi. La intuïció em deia que el cel milloraria. Des de Badalona, cent kilòmetres coberts de gust, retrobant paisatges coneguts.

Ja a Girona, el Sol comença a dominar, s’ha acomplert el designi.  Entrem a la ciutat per la part nord, més propera a la zona medieval. Aparcar el cotxe i trepitjar el passeig de terra paral·lel al riu fa ja carregar l’ànim en saber tot el que vindrà després. Les aigües tranquil·les de la confluència del Ter i de l’Onyar fan d’estora sota els dos imponents campanars: el de Sant Feliu i el de la Catedral. Ens internem pel nucli antic.

Visitar els banys àrabs, caminar entre jardins de parterres florits, recórrer els merlets de les muralles, sentir mentrestant la barreja d’aire càlid i del vent fresc que el foragita… Pujar infinits graons de pedra ancestral, arribar a la Catedral pel darrere i veure, des d’allà dalt, com encara blanques taques de neu esquitxen trossets de Pirineu. Dinar al costat de la gran escalinata —guarnida a rebentar—, al menjador del Col·legi d’Arquitectes, i veure-hi, de passada, fotografies de Denise Scott, imatges antigues de Las Vegas —Trobar-se dins d’un restaurant, una experiència quasi oblidada en aquest període tan complicat—. De moment, tot de sensacions ben assaborides, una a una.

Tot seguit, el call jueu. Flors als portals, flors als balcons, flors que apareixen en els llocs més inversemblants. Arcades i contraforts, carrers estrets i costeruts, passadissos que semblen impossibles. Des d’una petita reixa s’albira un dels patis del centre Bonastruc ça Porta, antiga sinagoga; una rosa vermella hi destaca contra el terra de rajola. Baixem fins al carrer de la Força i els del voltant. Ambient festiu, tot i que és divendres … Aquí una botiga d’artesania, aquí una de roba (molt cara, per cert), més enllà una enorme llibreria. Un parell de nois acròbates aconsegueixen fer-se un cercle de públic; piruetes i aplaudiments, passada del barret. Enmig de tot plegat, s’hi respira cultura, alliberament … I és que, és clar: som a Girona!

Els passos sobre el riu, siguin metàl·lics, de formigó o de pedra, regalen a la vista —com sempre— el meravellós joc de colors de façanes envellides, de les cases mig penjades, arrenglerades a cadascuna de les ribes. És l’estampa colossal, la més bella de totes, la responsable que la meva càmera de fotos tregui fum, que se li acabi d’esgotar la primera bateria. I a l’altre costat, el garbuix de la gran plaça de la Independència (de la dels francesos, però), plaça porticada, elegant i majestàtica, també decorada per l’ocasió.

S’acaba la jornada. Tot i que és a tocar, la visita al parc de La Devesa quedarà per un altre dia. Després d’un tallat ben escumós en una estona de parada, tornem cap al cotxe resseguint un altre cop el marge del riu; un riu avui serè, tranquil, que dóna el necessari contrapunt al bullici dels carrers adjacents. Les seves aigües ens acomiaden la visita. Aviat es farà de nit, però abans, al contrallum de posta, dues gavines criden i ens criden l’atenció: Es barallen aferrissadament, però el motiu resulta ser un misteri, perquè a prop no s’hi veu menjar. Al final, aixequen el vol, alienes del tot a la nostra atenta mirada des de l’aparcament.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.