FINESTRA FOTOGRÀFICA

La canícula d’agost, que fa adormir les neurones, m’ha dut a repescar algunes de les fotografies de fa temps, sobre una sèrie de la qual en dic “Fotografia d’estar per casa”, que vaig començar a cap el 2013.

Diuen que les fotografies és millor no explicar-les, perquè cada espectador faci la seva lectura; però a mi em ve de gust saltar-me aquesta norma no escrita amb un text breu per a cadascuna de les imatges:

1) Neula. Després de les celebracions de Nadal de 2014, la càmera de fotos està un pèl saturada de figures del pessebre, d’arbres guarnits, de les llums que decoren els carrers i de desfilades; la qualitat dels mòbils és encara precària, però això no és obstacle perquè, a l’hora de les postres d’un dels múltiples àpats, orienti el seu objectiu cap a l’interior d’una neula. Encarant el cilindre cap a la llum que ve de la finestra, disparo algunes fotos de prova, en què un túnel del temps ens transporta vers un infinit (reconec que una mica cremat).

2) Françoise. Tinc una gran debilitat per la música de Françoise Hardy, senzilla i alhora innovadora i penetrant. Quant, durant la prehistòria barcelonina, tenia el costum d’entrar de tant en tant a la secció de discos d’El Corte Inglés, vaig descobrir les seves cançons. Després d’abandonar voluntàriament aquell hàbit (evitava entrar en aquells magatzems de venedors estirats i anuncis que et martellejaven), sempre que en alguna fira de vell ensopego amb la Hardy (cosa gens fàcil), me l’emporto cap a casa. I un dia, agraïda ella del seu fan incondicional, va accedir a fer-me de model fotogràfica.

3) Dofins. Aquesta parella de simpàtics dofins va venir un dia a casa com a souvenir de Polònia. Viatjaven dins d’un cub de metacrilat transparent que, en ser remenat, el líquid blau que contenia produïa unes bombolles alegres. El moviment de sacseig feia posar drets els dofins de l’aigua sabonosa, d’on, aguantats miraculosament per la cua, treien el cap a la superfície de la seva piscina particular. Tot i estar presoners, sempre els agradava regalar-te un somriure. Amb els anys, l’aigua es va anar evaporant (es veu que el cub no era tot l’hermètic que calia), però el somriure d’aquella parella de dofins ja havia quedat fix per a la posteritat.

4) Llunes. Títol enganyós, perquè a la imatge, de lluna només s’hi veu una (mitja, per ser més exactes), però ja ens entenem. L’altra és el reflex de la làmpada del sostre de la meva antiga habitació de Badalona. De les quatre imatges, aquesta és la més recent de totes (del 2022); un any en què la pandèmia ja s’allunyava, però en què segurament estàvem encara sota els seus efectes psicològics. Si no, com s’explicaria aquesta dèria de fotografiar imatges impossibles?