FINESTRA FOTOGRÀFICA

19 de Novembre 2016

L’entrada al parc, pel costat sud, és una ampla i curta avinguda de plàtans.  És tancada per un costat i oberta a un carrer per l’altre, i la basteix un terra de petites pedres en conglomerat, amb pendent mínim de pujada cap el senzill barri de ferro, habitualment obert, excepte lògicament fora d’hores.

Com a únics ornaments, la filera d’arbres i un parell de bancs de fusta que conviden al descans i a la contemplació reposada.   No hi ha més, a part d’alguns grafits omnipresents a la ciutat, i el cant superior de les cotorres habituals.

Per primavera, i sobretot durant les festes de Maig, és com la sala-rebedor del parc.  Es plena aleshores d’alegria i paradetes que ens donen la benvinguda a la Festa del Badiu, el dia d’ebullició per excel·lència del recinte.

Però ara, a la tardor, només és lloc de pas, on ningú s’hi atura normalment, tret d’ara mateix, que ja no plou i el fred relatiu permet la companyia i la conversa.