FINESTRA FOTOGRÀFICA

13 d’agost de 2026

19:00 h del dia 12: falten uns trenta-cinc minuts perquè comenci l’eclipsi. És l’hora de la passejada diària del gos, quan l’escalfor del dia baixa una mica. Però al lloc habitual, on s’inicia la ruta de La Foradada, preveiem que hi hagi restriccions, així que els Ullals de Baltasar seran una bona alternativa. Efectivament, a la zona de bosc amb surgències d’aigua subterrània —entre La Ràpita i Amposta—, la concurrència és discreta, potser pel risc que les arbredes no deixin veure l’espectacle que s’acosta?

Deambulem, mentrestant, per aquest espai paradisíac, on la xafogor, avui, no dona treva. De sobte, noto una punxada a l’ull, un mosquit volia entrar-hi. Deu ser que els animals estan nerviosos, noten que està a punt de passar-ne una de grossa… Durant força estona la irritació em molesta. M’haurà picat? Si em cal anar a l’oftalmòleg, es pensarà que era per mirar el sol durant l’eclipsi. S’equivocaria en rodó, perquè el meu objectiu és només observar els canvis de llum, la gent, i, si de cas, poder veure el reflex d’aquestes petites llunes que diuen que es formen entre les ombres; i potser, potser…, atrapar amb la càmera el moment culminant de la nit breu.

Passades les vuit del vespre, la penombra comença a notar-se. Hi ha més quietud encara, més silenci, a mesura que la foscor es va imposant; i el cel, tota l’atmosfera, va adquirint uns colors càlids que no són els de qualsevol posta. El cant dels ocells s’apaivaga, mentre grupets de persones, amb les ulleres de protecció col·locades, observen el fenomen. A l’altre costat de la carretera hi ha una esplanada amb vista més oberta cap al Montsià, i allà es concentren més curiosos. Però torno al recinte dels Ullals, on també hi ha escletxes que enfoquen a l’eclipsi, i sí, veig ara com la llum d’infinites llunes fetes de sol incideixen als troncs dels eucaliptus. Ja ho deien els experts, «mireu l’entorn, on també passen coses.»

I de sobte es fa de nit, i arrenca una música que fins aleshores restava muda: és el croc-croc de les granotes. La Lluna s’ha situat exactament en línia amb l’astre rei, i els raigs de sol intenten sobresortir per fora del negre perímetre circular. Això és més impactant del que em pensava! S’acaba de formar una corona brillant, que quasi descansa ja sobre la carena de la muntanya… Som en ple minut de màgia. Crits i aplaudiments. Es veu que sí, que la Lluna duia ben après el guió. Li reconeixem el mèrit, i li donem infinites gràcies per haver-nos regalat aquest moment, que serà únic.

Tot seguit, el sol s’ha post quasi de seguida, i a la lluna nova li hem perdut el rastre. Les granotes, enganyades, han emmudit de nou. La gent va abandonant el lloc, tothom una mica més feliç que dues hores enrere. El meu ull encara em molesta, per bé que no tant. No sé si el mosquit s’haurà calmat, o potser haurà anat a buscar una altra víctima humana.