FINESTRA FOTOGRÀFICA

28 d’agost de 2026

Eclipsi és el títol de l’últim llibre de l’Emili Gil, admirat i prolífic poeta i escriptor de La Sénia. Es tracta d’un poemari d’homenatge al fenomen astronòmic d’aquest any per excel·lència, a l’espai de temps que durant unes dues hores va impressionar milers de persones aplegades sobretot a les Terres de l’Ebre, on es va poder veure del tot. Però Eclipsi és també un llibre premonitori, perquè va ser publicat al juliol, un mes abans que la Lluna del 12 d’agost s’interposés de ple entre la Terra i el Sol. No és pas que el poeta sigui un visionari ni un bruixot, ni que predigués la coincidència dels astres, evidentment que no; però sí que va avançar-se a descriure les emocions que aquell dia sentiríem els qui vam tenir la sort de seguir en directe les diferents fases del procés, fora amb telescopi, amb les ulleres protectores en la prèvia i en la fase posterior, o bé sense res a la cara, ja en la nit fosca, gaudint-ne, simplement, o fotografiant l’espectacle de la corona solar.

El poemari de l’Emili Gil s’estructura precisament en aquestes tres fases: la prèvia, que l’autor ha batejat com a Preludi, la central com a Clímax, i la posterior, Renaixença. Set, onze i set poemes, respectivament, que en tots els casos contraposen la potència de la natura amb la petitesa dels humans, que només podem limitar-nos a contemplar com, amb una puntualitat desmesurada, els astres compleixen amb allò que tenen establert.

Els poemes del Preludi ens anuncien allò que passarà, marquen el compte enrere, i mostren com, en un primer tast, la Lluna pessiga l’astre rei i, a poc a poc, la llum es va tornant pansida. Tot desfilant pels versos, descobrim —entre altres sensacions— la frescor que s’acosta i el mutis inesperat dels ocells.

Amb el Clímax se’ns descriu la part essencial del prodigi. L’anell de diamants, el cel elèctric, el silenci absolut són els títols de tres primers poemes, on la foscor és ja quasi total; només la corona solar permet albirar les siluetes dels arbres, de la muntanya que ensenya la seva carena difusa. Apareixen estels que no veiem abans, i uns versos ens pregunten qui som en la fosca.

La Renaixença suposa la tornada gradual de la llum, en què —segons el poeta— després de copsar els reflexos de mitges llunes solars entre les ombres, reprendrem aquella normalitat, la que no ens deixa veure l’essència del món; ho impedeixen la feina, el soroll i les presses. L’eclipsi és ja només un record. Però un record que haurà fet canviar alguna cosa dins nostre.

Llegiu Eclipsi (al llibre es pot fer alhora en català i en anglès, en una traducció que manté la musicalitat dels versos); llegiu-lo, reciteu-lo en veu alta i reviureu el moment màgic del cel; així, l’experiència ja no haurà estat només per a una vegada a la vida.

«… El cel manté el secret dels amants / mentre nosaltres, a baix, / en patim el batec.»