FINESTRA FOTOGRÀFICA

Benvinguts al bloc personal d'en Francesc Cabiró (un espai actiu des de 2007). El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i ajudar a expressar una idea o transmetre algun missatge.

14 de març de 2021
0 comentaris

Doudou (microrelat)

14 de març de 2021

En Doudou s’havia considerat sempre un bon treballador, des de petit que ho era, quan a l’edat de catorze anys havia començat a ajudar el pare amb la barca. També sempre fidel i obedient de la voluntat dels grans —que per això tenien l’experiència— creia que la contemplació d’aquelles postes de sol atlàntiques i la solitud a mar obert eren les responsables del seu caràcter tranquil i respectuós. Amb els anys, n’acabava de complir trenta, havia arribat a sentir fins i tot passió per la pesca tradicional, artesana, que havien practicat abans que ell, moltes més generacions. Se sentia part inherent del seu barri de Guet Ndar, de l’univers marítim de Saint-Louis, d’aquell paisatge senegalès de costa que duia gravat a l’ànima.

          Però justament ara, quan havia agafat ell el timó del negoci familiar, intuïa que tot aquell món corria perill d’esfondrar-se. I no semblava que hi hagués alternatives de subsitència …, si no és que eres fill de polític, és clar! L’empobriment arribaria molt més ràpid que podia haver imaginat. La pesca, que cada cop era més minsa, l’acabarien d’esgotar totes aquelles grans flotes europees que, per aquells nefastos acords internacionals i amb el vist-i-plau del seu propi govern —això era el pitjor— els portarien a la misèria. Aviat ja no podria alimentar els seus tres fills i en prou feines cuidar els pares. L’única sortida a curt termini només podia ser la d’arribar fins a les Canàries i d’allí, esperar a donar al salt al continent. Seria de nit i amb la seva mateixa eina de treball que ho provaria, la seva estimada piragua. Hi aniria acompanyat del grup d’amics que ja reclutava, però això sí, ho faria sol, després ja se les empescaria per reunir la dona i els nens. Li havien dit que Espanya no era tampoc la panacea, però no hi veia cap altra solució, ho havia d’intentar.

En Doudou sap que continua essent un bon treballador, malgrat que no té cap feina digna ni tampoc idea de si la podrà aconseguir. Veu que això d’anar pel carrer intentant vendre andròmines no és el seu fort, però no pensa pidolar, encara manté una mica d’honor! La seva innata alegria se li ha anat dissipant amb els mesos …, i ja en van deu! Es veu aquí només com una nosa, una diminuta part d’una gran xifra de nouvinguts sense futur. S’ha tornat escèptic i també una mica desconfiat, ell no ho voldria. Les sortides de sol, ara mediterrànies, el posen trist i melancòlic. Molts dies l’enyorança el venceria, si no fos per algun missatge de WhatsApp o pels ritmes de Youssou N’Dour i de Baaba Maal, la seva música de sempre, que de tant en tant sintonitza per YouTube, si enxampa cobertura.

          Voldria ser tan sols un ciutadà normal. Tenir els papers, oportunitats … Havia imaginat que havent-hi a Catalunya tanta indústria, si no a la pesca, podria treballar aquí com a mecànic, el motor de la barca mai se li havia resistit. I tal com fa aquella família amb qui s’acaba de creuar, que sembla mirar-lo amb prevenció i escrutant la diferència, voldria poder també recollir els seus propis fills al col·legi, comprar-los un gelat, gronxar-los al parc i jugar amb ells. Agafar la dona per la cintura, notar de prop la seva olor … Tot això ho havia d’aconseguir. Tard o d’hora tindria un cop de sort. Algun dia deixaria de passar fred en aquell local de mala mort, trobaria alguna feina que el fes guanyar prou diners. I així la seva de família, fins i tot els pares, podria venir a viure amb ell, però no pas en pastera. “Barça o Barsakh” (“Barcelona o mort”), deien els companys de travessia … Vuit dies i vuit nits de patiment, mil milles que vam fer, quina temeritat! Però era la gana que ens movia!

          Fotografia: Petit monument en ferro forjat, instal·lat recentment davant de l’espigó de la platja del Coco, de Badalona, com a homenatge a les quinze víctimes de Tarajal, a Ceuta (any 2014) i a les cinc del Gorg, a Badalona mateix (any 2020). Les persones ofegades a les costes africanes, havien estat abans atacades directament, mentre eren encara a l’aigua, per les bales de goma i els gasos lacrimògens de la Guardia Civil. Un cas repetidament arxivat per la “justícia” espanyola. Les del Gorg, van ser víctimes d’un espectacular incendi a la nau industrial abandonada on vivien. Avui, alguns dels seus companys continuen malvivint a les restes cremades del mateix solar, sense cap mena d’ajuda de l’Ajuntament. Tan sols en reben de les entitats socials de la ciutat.

PD. En Doudou és un personatge de ficció, però hauria pogut perfectament córrer la mateixa sort que qualsevol de les persones ofegades al mar o víctimes d’aquell incendi.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.