FINESTRA FOTOGRÀFICA

Benvinguts al bloc personal d'en Francesc Cabiró (un espai actiu des de 2007). El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i ajudar a expressar una idea o transmetre algun missatge.

30 d'octubre de 2022
0 comentaris

Dibuixar a casa

30 d’octubre de 2022

Fa dos anys que vaig jubilar-me, i les qüestions relacionades amb el món de la tècnica formen part ja —tret d’en algun somni (que encara sovintegen)— d’una època passada. Avui, però, voldria explicar unes experiències més casolanes. Durant la segona meitat de la meva vida laboral les tasques d’enginyeria havien substituït del tot les de disseny, les del meu ofici pròpiament dit: el dibuix tècnic, al qual els programes d’ordinador facilitaven multitud de passes. Però feia més temps que havia quedat del tot enrere l’ús del paper vegetal, dels ròtrings i portamines, de les enormes taules abatibles amb tecnígraf incorporat. I, molt més encara, de l’època iniciàtica, en què a catorze anys vaig aprendre, a casa mateix, l’art del dibuix tècnic (perquè, sí, aleshores podia considerar-se com a art):

Practicava en un petit tauler de fusta conglomerada, el qual vaig folrar amb un plàstic encolat; un tauler que situava, de forma perpendicular, plana damunt de les vores dels dos llits de l’habitació on dormíem el meu avi i jo; i a l’espai d’entremig hi encabia un tamboret baix. I va ser així com l’esquadra i el cartabó van començar a lliscar per donar pas a les primeres ratlles, que havien de conformar peces i conjunts mecànics d’uns cursos seguits per correspondència. El tiralínies, la tinta xinesa i el compàs eren aleshores les eines que ho feien possible.

Més endavant, ja a disset anys, vaig fer-me construir una taula de fusta a mida, d’un metre de llarg aproximadament, on muntaria un paral·lex. Aquella taula, ubicada en l’espai que quedava lliure entre un dels llits i l’armari, va representar un salt qualitatiu i em va permetre durant un anys elaborar, tant els treballs de l’escola, com les primeres feines per fer a casa, mentre alhora descobria la música de Mozart, la veu de David Bowie o les cançons de Víctor Jara.

Un temps més tard, aquella taula es va començar a fer petita i va ser substuïda per un tauler més gran que, en posició inclinada, s’adaptava a un dels mobles d’una habitació estudi del nou pis. Un tauler de posar i treure cada cop que l’havia de fer servir, gràcies a un suport i unes fixacions especials que m’havia fabricat el pare.

Avui, no sé per quin motiu, m’ha vingut al cap el repàs seguit de tots aquests artefactes; i, amb ells, el record d’uns anys en què les coses es materialitzaven —de manera natural i lògica— a mesura que sorgia cada diferent necessitat. És possible que, de forma inconscient, al somni d’aquesta nit passada hagi estat treballant un altre cop. Què hi farem! Espero, en qualsevol cas, no haver-vos avorrit gaire amb aquest apunt de batalletes.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.