FINESTRA FOTOGRÀFICA

3 d’abril de 2026

Els més escèptics deien que no existien, que aquells túnels eren una invenció de ments recaragolades. Ho deien i ho repetien, sempre que algú, fora al mercat, al passeig de mar o a la taverna, treia a col·lació el tema dels antics passadissos del rei: «Au, va! Que no estic per romanços, ves a contar-ho a ta iaia.»

Escèptics i del tot equivocats, en podia donar fe. Perquè amb els seus ulls ho havia pogut veure. Allò que havia circulat de boca a orella durant anys, durant dècades, i segur que potser en segles, els indicis d’una ciutat soterrada, la qual, a més, havia aparegut de manera gens casual dins la narrativa de novel·les, es confirmava un bon dia de juliol. Un dia que algú del bàndol contrari —és a dir, dels que sí que hi creien— va guiar-los fins al lloc.

En total, quatre visitants encuriosits s’havien plantat a l’entrada d’aquells túnels misteriosos i que la majoria de la gent semblava repudiar. Van traspassar el llindar d’una obertura —bloquejada en part per un dipòsit de manera barroera— i van poder escolar-se per l’escletxa que quedava practicable, per accedir tot d’un plegat sota l’edifici en semiruïna d’una mena de magatzem antic. De sobte, la forta calor d’aquella tarda estiuenca va donar pas a un microclima més temperat. Van encendre les llanternes. L’objectiu: fotografiar el possible passadís abandonat que figurava estar al costat d’una antiga xarxa de canals, per certificar-ne l’existència. I sí, efectivament, hi era.

De primer, la foscor era evident, en contrast amb l’exterior, però a la fi no va caldre gaire llum complementaria: cada pocs metres, una claraboia en feia entrar de natural. Columnes rectangulars, de gruix considerable, suportaven els imponents arcs de volta que es perllongaven per tot el corredor, que, per les marques a les parets d’antigues prestatgeries, era evident que havia estat un rebost refrigerat, ben segur que per a aliments.

A mesura que s’endinsaven pel circuit del passadís, els calia anar esquivant fils penjats del sostre —tal com estalagmites—, trossos de fusta, ampolles i draps, i altres restes arrossegades per l’última barrancada. I el cruixit del fang ressec en ser aixafat per les seves petjades era el soroll predominant; l’únic, de fet, a part dels comentaris d’admiració per aquella descoberta. Era evident que els més tossuts no s’equivocaven, i que l’havia encertat també l’oriünd novel·lista quan, vint anys abans d’aquella visita primerenca dels quatre aventurers —que ho eren per un dia—, havia elevat l’indret a la categoria d’obra colossal: eren les entranyes d’una nova ciutat imaginada pel mandatari, a semblança d’un Sant Petersburg o de tota una Venècia, malgrat que, després d’haver aturat en sec l’obra magnífica, tot allò hagués quedat en l’oblit, soterrat per la desmemòria.

Fins que un bon dia de juliol, quatre amics van tenir l’atreviment de comprovar que els túnels existien. Així, els fonaments de la “Ciutat Invisible” —la mateixa que va acabar foragitant el rei del seu topònim— va transformar-se als seus ulls en realitat.

(La imatge de l’apunt és una fusió de dues fotografies: l’una de Llorens Marin, l’altra de Francesc Cabiró).