9 de gener de 2025
Aterro en una ciutat, per a mi quasi desconeguda; m’hi instal·lo. Un bon dia, passejo pel gran parc del centre i, entre plameres i jardins, em criden l’atenció uns plafons metàl·lics clavats a terra. Són de ferro oxidat, i cadascun duu un poema imprès. El conjunt representa un memorial a Gerard Vergés, farmacèutic i poeta tortosí. Deambulo de l’un a l’altre i em submergeixo per uns instants en la màgia d’uns versos singulars que semblen dir poc i molt, tot a la vegada.
M’assabento que a la Biblioteca se li prepara un homenatge (deu anys de la seva mort). Dues setmanes d’audicions, tertúlies i xerrades. Vaig a la presentació d’una exposició fotogràfica: són imatges inspirades en alguns dels seus poemes. Em començo a fer una idea de l’estimació de la ciutat per la seva figura —local i universal—, per tot allò que projecta i representa. Algú que el va conèixer i tractar, em parla de la seva bonhomia i senzillesa. Compro i assaboreixo la seva Poesia completa. Un amic m’envia uns vídeos de reportatges i entrevistes, que me’l complementen.
Tot plegat passa en tan sols tres mesos; i a Vergés, és com si ja el conegués de sempre.
«Fa gairebé deu anys que ja no escric poemes. / No obstant això, ni l’eix imaginari de la terra no s’ha mogut ni un grau del seu declivi. / Vull dir, en resum, que —sense versos— igual tornen tardors i primaveres, / que en l’astral llunyania esclaten les galàxies, / que en l’univers hi ha forats negres…»
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!