FINESTRA FOTOGRÀFICA

28 de novembre de 2024

Uns assumptes m’esperen a Badalona, així que, a migdia i de Tortosa estant, pujo a l’autobús de línia regular, que surt del tot puntual a l’hora assenyalada. A poca estona de recorregut puc observar ja la silueta del Delta amb la bona perspectiva que ofereix l’alçada del vehicle. I a mig camí, si fa no fa, destaquen les arcades del pont del Diable tarragoní. A través de la finestra, jugo a fotografiar —per entretenir-me durant la marxa— els vehicles que passen en sentit contrari, més enllà de la filera central de plantes i matolls de l’autopista, del tot desdibuixada, i ho provo també amb la bella silueta del poble de Constantí; detalls tots ells que, si condueixes cotxe, per força t’has de perdre.

Al seient del costat hi va una noia que ha fet transbord des d’un altre autobús —ve d’Amposta, segons m’ha dit amablement. És jove i atractiva, i tota l’estona va estudiant uns apunts, mentre observo de reüll com gesticula amb llavis i mans, com ajudant-se a memoritzar allò que hi té subratllat al paper. Penso que deurà tenir un examen, o potser alguna reunió important de feina. No li pregunto pas (no voldria destorbar-la). Quan arribem a Barcelona, ens acomiadem de forma educada.

Minuts abans, l’autobús entrava per la Diagonal de Barcelona. Tot i fer tan sols dos mesos i mig que soc fora de l’àrea metropolitana, m’ha sobtat el fort contrast amb la ciutat ebrenca. Les avingudes amples, el bullici del trànsit i de la gent atrafegada que es mou d’un cantó a l’altre…

En arribar a Sant Adrià amb el servei de Rodalies, llocs arxiconeguts semblen adquirir als meus ulls un nou encant. I una llarga caminada (va bé per poder estirar les cames) em porta fins a l’Ateneu de Sant Roc. Allà, retrobaments i abraçades; sessió d’assaig al teatre. De vegades, l’obra sembla que no, però es pot dir que de mica en mica avança. I, per passar la nit, una càlida acollida a casa d’uns bons amics.

Ja l’endemà, deambular pels carrers de Badalona, la meva ciutat de sempre, se m’apareix com una cosa irreal. Però, sí, hi soc; i constato que tot continua a lloc, i les persones, amb la seva vida quotidiana. M’acosto fins al Mercat Torner, on saludo als paradistes que he tractat durant anys; m’informen amb satisfacció que l’impresentable de l’alcalde ha hagut de fer marxa enrere sobre les seves pretensions de clausura per unes obres estranyes. Continuo la marxa per encarregar-me d’una gestió per BDN Escriu —l’Associació d’escriptors locals que avança a velocitat de creuer—, entro en un parell de llibreries, visito una exposició pictòrica al Museu, dino amb un amic de tota la vida i encara m’espera alguna trobada fortuïta més (molt agradable). Passejo pel carrer de Mar i per la Rambla. He aprofitat les hores d’un dia fresc però assolellat, fixant —a la retina i a la càmera— imatges de carrers, edificis i places.

La tornada, la faig —ja ben entrat el vespre— amb el tren que en diuen “ràpid”. Mentre viatges dins de la remor sorda del vagó, i sobretot de nit, tot sembla aturar-se; el temps agafa una altra dimensió. Tot es paralitza, menys els pensaments, que van fluint seguint una inèrcia incontrolable: repàs mental de converses, d’estones compartides, de plans per al futur immediat que s’entrecreuen amb els missatges bescanviats amb qui t’espera a casa… Ja de nou a Tortosa, m’allibero de l’entorn castellanitzat del tren. Baixo i respiro un aire fred que m’embolcalla; i distingeixo la meva parella, que també m’ha vist i em somriu a l’andana.

Imatge de l’apunt: carrer de Sant Francesc d’Asís (Badalona).