FINESTRA FOTOGRÀFICA

12 d’octubre de 2024

COLOM A SANT JERONI (romanç)

A tocar de Badalona,
entre pins i castanyers,
hi ha un edifici emblemàtic,
el nom del qual cal saber:

es tracta d’un monestir,
Sant Jeroni el seu nom és;
també de la Murtra, se’n diu,
com el bell arbre que hi té.

Dins les parets del convent
una història esdevingué,
quan un rei, a Barcelona,
ferit de daga caigué…

Tot passejant a cavall,
prop de la plaça del Rei,
el remença Canyamars
va intentar desfer-se d’ell.

Era en Ferran el Catòlic,
que espòs d’Isabel va ser;
i un repòs a Sant Jeroni
va guarir-lo a fi de bé.

Al llit rebé un navegant
d’il·lustre nom que et diré:
era Colom, no ho dubtis;
i us explicaré el perquè…

Heu de saber que el monarca
l’havia nomenat Virrei:
la Corona d’Aragó,
sota el seu comandament.

També un capitell del claustre
indica que allà, hi va ser,
entre viatge i viatge,
per demanar més diners.

Volia tornar a trepitjar
les terres d’un nou continent,
aquell que —però de rebot—
contava haver descobert:

Índies, en va dir Colom,
Amèrica, s’esdevingué.
(Que de nadius ja n’hi havia,
tots vam saber-ho després).

I, mentre el rei es curava,
amb el Cristòfor atent
a demanar més prebendes,
per acumular poder,

els monjos alerta estaven
pel que s’estava coent:
—No et cal tractar-ho amb la reina
—deia el monarca, plaent—;

»Castella, regne ben pobre,
s’apropia com si fos seu,
ordint tot d’estratagemes,
de tot allò que no té.

»Els paios, amic Colom,
van de llestos, i res més,
però els qui aporten les garrofes,
són els catalans de bé;

»que amb aragonesos cultes,
agermanats com qui més,
amb un gran esforç de segles
van prosperar del no-res.

»Castella, noi, no té un duro;
Aragó té molt més pes;
soc jo qui porta la caixa…
Però no fabrico els calés.

»En Lluís posarà els ducats,
Lluís de Santàngel, jueu,
(convers i amic valencià),
que al primer viatge ja ho feu;

»moneda que els castellans
no coneixien de res,
fins que els aragonesos
vam introduir-la de ple.

»I altres fidels, dels meus nobles
(que ells són els rics, com ja veus),
ens donaran el que et calgui,
sempre van a favor meu.

—Majestat, Altesa meva,
quedo jo en gran desconcert;
deien que tots dos muntàveu…
—Però si Vós munteu molt més!

—No és com les cròniques canten:
«… tant era tant qui manés»,
que no en deixo passar una,
perquè ella no hi pinta res.

»Però, si vols fer-la contenta,
si et plau, Cristòfol, Virrei,
fes-li igualment la pilota,
prega-li audiència després…»

Així, el valent almirall,
mogut pel consell del rei,
a l’estança de la reina
va trucar (per quedar bé).

Va caldre adular Castella
per bastir alguns vaixells més,
navegar prest com volia
i pagar als seus mariners.

És per això que Colom,
al relleu del capitell,
mostra un posat tant de murri;
perquè la pasta que a ell

li havia dat el monarca
va demanar-la un cop més
a la muller del regnat.
Però Isabel va dir: «Veré…

»… Si dependiera de mí,
nada tendríais que hacer.»
Mes el navegant ja tenia
d’altre conducte els diners.

I un nou viatge reeixia,
protegit per fra Pané,
un monjo del monestir,
posicionat d’allò més.

Així ho tindria més fàcil
per cristianitzar el continent;
la seva era missió santa,
“Colom, l’escollit per Déu!”.

I aquí la crònica acaba,
del Colom, gran mariner,
de l’estada a Sant Jeroni
per parlamentar amb els Reis.

© del poema i de la imatge: Francesc Cabiró (detall del claustre del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, de Badalona).

(crònica basada, en part, en escrits i conferències del Jordi Salat).