FINESTRA FOTOGRÀFICA

14 de febrer de 2025

.                     

Barcelona: 16 d’agost de 2017. Els carrers de Gràcia són plens de gom a gom per celebrar les festes. Gent que passeja embadalida per l’encant de garlandes i decorats. Juntament amb la meva filla, que he anat a visitar, caminem i xalem entre sostres de colors i ninots de cartró pedra, compartint amb la resta de visitants una tarda distesa.

Res fa presagiar que l’endemà la capital viurà una jornada negra. A migdia, a Badalona, per la TV d’un bar veig les imatges impactants. Sé que ella es mou habitualment per la zona de les Rambles. Li truco. Al cap d’una hora, més o menys, sabré per un missatge que, enmig del caos, s’ha hagut d’amagar —com molta altra gent— dins d’una botiga; i així, el neguit disminueix, només una mica. El cas és que, ben segur, tots recordem què fèiem aquell fatídic dia.

Set anys i mig després de l’atemptat, durant una comissió política d’investigació, que (curiosament) és capaç d’anar més enllà que en el seu moment el jutge, un dels criminals fa unes declaracions que corroboren allò que ja comença a ser de domini públic: segons diu, el CNI ho sabia.  I ho fa dins d’una comissió convocada a contracor, forçada per l’aritmètica parlamentària, en la qual un partit polític (qui manava el 2017) abandona la sala, i els partits que porten ara les regnes de l’Estat s’inhibeixen de preguntar res a un testimoni de primera mà, alhora que es resisteixen a desclassificar del tot documents que ves a saber qui incriminarien.

Tot plegat només fa que alimentar la sospita de què algú important devia moure fils, que al darrere d’aquells fets hi havia alguna cosa més que quatre fanàtics inexperts.