FINESTRA FOTOGRÀFICA

El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i encara millor si alhora pot transmetre algun missatge o ajuda a expressar una opinió.

25 de març de 2021
0 comentaris

Barcelona (48) – Anhels en construcció (microrelat)

25 de març de 2021

La Karima camina per un tros de ciutat en construcció. Fa pocs dies que el coneix, però cada cop que hi passa, s’hi sent més identificada. Havia sentit a parlar de les tasques de demolició, de mesos enrere, d’una gran anella circular aixecada de terra, i hi veu en tot plegat el reflex de la seva vida recent, sense un ferm on trepitjar: Desconstrucció – Caos – Desorientació … I, potser ara, una certa esperança de millora.

De jove havia estudiat infermeria, però la vinguda dels fills —gairebé tots tres seguits— i la pèrdua sobtada de la feina del marit els va obligar a prendre la decisió de deixar Tànger. Van tenir la sort de poder viatjar plegats, però sense tenir els papers en regla, i van venir a parar a Barcelona. Aquests primers tres anys han estat realment un calvari, tot ha estat diferent de com s’ho havia imaginat, però de mica en mica comencen a sortir-se’n. Ara els nens ja van tots a l’escola, i sembla que s’hi adapten. Al seu home l’han agafat pel torn de nit, a l’obra del lloc que ara travessa —precisament, ve a portar-li la carmanyola amb el sopar—, i ella fa de tant en tant alguna feina domèstica. Fins i tot acaben de tenir accés a un petit pis de lloguer social! Si les coses segueixen com ara, podrà respirar una mica tranquil·la.

Tot i això, les diferències culturals són encara una barrera. A casa intenten mantenir els costums de sempre, però creu que a mesura que els petits vagin creixent, això resultarà cada vegada més difícil. Així que s’ha decidit a apuntar-se a català, dues classes per setmana. Voldria poder ajudar als nens amb els deures de casa, quan ho necessitin, però també ho fa per no quedar-se marginada, qui sap si això li podrà obrir alguna porta. En Rachid de moment no vol, diu que torna cansat i no té temps, però ella confia que qualsevol dia acabarà canviant d’opinió. Tampoc no el pensa pressionar, que aleshores sí que es tancaria.

Ella espera que d’aquí a uns anys, quan aquesta gran obra estigui acabada, la seva família hagi també reconstruït aquí la seva vida. I que puguin anar de tant en tant a Tànger, però només per veure el pares (i passar-hi alguns dies de vacances).

Imatge: Barcelona, any 2013 (plaça de Les Glòries).


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.