30 d’abril, 2020
Era un capvespre de desembre, ja a una hora prou avançada com per ser fosc. Tornava de la feina, caminant i travessant la plaça. Aquell tros de trajecte s’havia convertit últimament en un paratge inhòspit, ja que les obres de Glòries envaïen tot l’espai. Era 2106, feia anys que havien començat i ja fa anys que duren. Era el dia de Santa Llúcia justament i les festes de Nadal les teníem a tocar. Les llums màgiques de la torre giraven de manera hipnòtica i acaparant tota mirada. Colors pastel decorant la negra nit amb nitidesa. Feia fred i una magnífica lluna plena s’havia col·locat allà al damunt per coronar hàbilment l’escena. Vaig haver de disparar, no podia fer-hi més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Has fet una bona feina, literària i fotogràfica. M, ha agafat fred mentre llegia el text 😊
Molt bó Josep! He rigut llegint el teu comentari.
Como bien dices Francesc, hay momentos en que no podemos hacer nada, salvo mirar y callar.
O bien, si tenemos a mano una cámara de fotos o un móvil, intentar captar el instante para retenerlo y guardarlo como un tesoro.
Magnífica foto, mágico instante …….
Sí, José Antonio. Esta foto, aunque no tenga una gran resolución, es un tesoro para mí.
No pic fer-hi més …. cert … quan ets davant la lluna tot just damunt de l’edifici, com si fos un arbre de Nadal. … poca ressolució sí, però un tresor. …. Bon dia.
Sí Roser. Una abraçada!