FINESTRA FOTOGRÀFICA

12 de gener, 2020

Tot caminant per la gran illa de vianants del districte del Poblenou de Barcelona, s’experimenta tot un seguit de sensacions contradictòries. De primeres, un estrany silenci, original i innovador, va penetrant de forma subtil dins l’ànim de qui acaba de deixar enrere, instants abans, el brogit del trànsit. Una pau sobrevinguda que permet retornar a pensaments que havien quedat aparcats en alguna altra cruïlla. S’observa amb més atenció l’entorn, farcit de construccions modernes, esveltes i amb formes prou interessants per a captar totes les mirades. Aquí volem imaginar un aire més net i la llum ens sembla més intensa.

Resulta però un equilibri artificial? Només esporàdic en el temps i en l’espai? Una àrea sotmesa a una tranquil·litat potser imposada? L’activitat haurà quedat exclosa en molts indrets, sense ambient, sense el dinamisme natural d’una ciutat. Un recinte adormit en un repòs fictici, que segurament, haurà incrementat sense voler-ho l’estrès en zones adjacents. Sí, on patiran més embussaments de cotxes i soroll, tal com l’aigua en el seu decurs, que busca espais per on esquivar els obstacles.

Però la súper illa representa l’oasi desitjat, el regal (enverinat o no) que tots voldríem, el retrobament amb el joc dels infants, amb els berenars a l’aire lliure i les converses de veïns, amb el passeig pausat de l’avi, amb l’escolta dels ocells, que aquests si més no, poden gaudir plenament de la pensada.