20 d’octubre, 2018
En passar sota el porxo de transició, entre l’ESMUC i l’Auditori, sovint s’hi escolta alguna nota d’un assaig de flauta, d’oboè, d’alguna llunyana trompa o mitja melodia de piano.
Lloc de pas entre columnes, que no d’aixopluc, ja que el sostre és cel obert. Una estructura lleugera i d’aparença fràgil, com suspesa en el no-res, i que convida a elevar la mirada per cercar aquell amagat ancoratge, gens visible, tal com si estigués penjada només dels cinc fils d’un pentagrama.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!