FINESTRA FOTOGRÀFICA

2 de decembre, 2017

Per la finestra de casa veig el vent fred d’aquesta tardor que sembla hivern, un vent que talla les mirades,  que convida a recloure’s a l’abric de les calefaccions.  Veig la brillantor d’una posta, sobirana d’un silenci estrany.  I penso de seguida en com ha de ser de difícil tenir aquestes sensacions a sis-cents kilòmetres de distància de la llar, i sota una reclusió en aquest cas no desitjada, i molt menys no merescuda.

Fa més d’un mes que els nostres representants estan privats de llibertat, i el que és pitjor, de la dignitat inherents als seus càrrecs, els quals són encara indiscutibles, diguin el que diguin mil aplicacions d’aquest article tan groller.

Fa dos mesos ja, que un Sí gegant va sorgir de les nostres conviccions en Referèndum, i fa alguns anys també que l’estelada presideix un balcó, avui en compàs d’espera per la incertesa d’aquests dies. Un balcó que va acumulant dia a dia més i més indignació per cada decisió i per cada frase pronunciada per aquells que, ara ja és del tot clar, ens volen però només sotmesos i humiliats.

Una espera latent, amb el cor mig encongit, però esperançat i convençut que la raó i la democràcia real s’imposaran aviat, que podrem revalidar aquest Sí de l’1 d’Octubre, i que tindrem segur les eines per obrir de bat a bat les cortines de la nostra República incipient.