FINESTRA FOTOGRÀFICA

El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i encara millor si alhora pot transmetre algun missatge o ajuda a expressar una opinió.

30 de juny de 2022
0 comentaris

Badalona (99) – Destrosses visuals

30 de juny de 2022

Quan el parc romàntic de Ca l’Arnús va ser adquirit per l’Ajuntament —ara fa prop de vint anys—, per tal de ser integrat al de Can Solei i formar entre els dos un sol recinte verd, s’obria per als badalonins la possibilitat immensa de disposar, dins de l’entramat urbà, d’un espai únic. Un lloc on passejar, on abstreure’s del brogit del trànsit, tot admirant les múltiples espècies de vegetació, tant autòctones com exòtiques —molts exemplars dels quals, centenaris— repartides pels seus racons encantadors. Sí, indrets, alguns, gairebé de conte.

Amb els anys s’hi han fet millores, certament. Però, en paral·lel a alguns esforços de preservació i divulgació, hem vist també com l’espai útil del parc anava minvat, sobretot per la construcció d’escoles dins del recinte. I, com a contrapunt a la restauració de joies, com l’estació meteorològica ubicada a tocar de la glorieta central, es constata amb impotència com l’edifici principal —l’antiga residència dels Arnús— és víctima de l’abandó més absolut.

El parc resulta així un lloc de contrastos, on conviuen la bellesa d’unes formes modernistes amb la degradació que representa l’atemptat de pintades i grafits. Una destrossa visual que s’incrementa pels nous blocs de pisos adjacents, de recent implantació i d’alçada considerable, que, des de diversos punts de vista, trenquen l’harmonia del conjunt. Fotografies que aleshores eren fàcils i directes, ara ja no es podrien fer. I no tan sols això, perquè les altes façanes de totxo fan que el soroll de l’autopista —que és a tocar del parc (però amb una remor abans imperceptible)— reverberi ara cap a dins del cor mateix, cosa que segur ha de repercutir en el bon equilibri de la fauna que hi habita, sigui al llac o entre les arbredes.

Ara, una nova promoció urbanística torna a amenaçar Ca L’Arnús. En un parc que tothom creia propietat de la ciutadania, es pretén construir (afer sorgit com per art de màgia, de forma totalment inesperada) enmig de bona part d’una de les entrades principals: arrassant fileres d’immensos plataners i altres espècies, que es veuran afectades (arrencades!) si les protestes veïnals no aconsegueixen —esperem que sí— que els responsables municipals rectifiquin i es recondueixi la situació.

Ca l’Arnús va esdevenir una gran font d’inspiració per un pintor protagonista d’una novel·la. Un artista que es deixava seduir per les estranyes arts d’una musa misteriosa, La noia del parc . L’indret resultava ser, per a ell, un escenari privilegiat. Motiu constant de la seva paleta. Si aquell pintor tornés a explorar els carrerons i amagatalls que l’havien inspirat, per mirar de reproduir els mateixos escenaris, ben segur que ho tindria ara més difícil.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.