FINESTRA FOTOGRÀFICA

Benvinguts al bloc personal d'en Francesc Cabiró (un espai actiu des de 2007). El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i ajudar a expressar una idea o transmetre algun missatge.

16 d'abril de 2022
0 comentaris

Badalona (97) – Sant Onofre

16 d’abril de 2022

Des de la costa del Barcelonès, dirigint la mirada cap a la serralada de Marina, s’alcen tres petits turons que semblen custodiar les ciutats que s’estenen els seus peus: Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs i Badalona. I a cadascun dels promontoris hi destaca algun element: el poblat ibèric del puig Castellar, l’ermita de Sant Climent i la de Sant Onofre.

Vaig arribar-me fins aquesta última, ahir Divendres Sant. Feia un munt d’anys que no hi anava!, trenta, quaranta, potser… En el record tenia la imatge d’una gran planúria al davant de l’edificació. Un lloc on es feien aplecs de sardanes, una extensió de terreny que, aquest cop, se m’apreciava molt més petita. Haurà crescut la vegetació?, o serà que la memòria m’enganyava? Tot i això, l’espai semblava més bonic i endreçat, molt més d’acord amb la tendència actual a preservar natura.

Un rètol de generoses dimensions (el podeu veure a la fotografia) m’indicava on era, i aquest, precisament, seria l’únic “però” de la visita: perquè, tot i tractar-se d’un indret prou conegut, vaig trobar-hi a faltar alguna explicació —per mínima que fos— del monument, de la seva història, que hauria arrodonit l’experiència de la visita. Així que, com que no en recordo detalls, he hagut de tirar d’enciclopèdia: he pogut, aleshores, esbrinar  que el petit oratori va ser construït l’any 1498, en estil gòtic tardà, pels monjos del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, al turó de Sant Onofre (269 m). Una ermita destinada a fer-hi penitència en solitud; i on, un cop l’any —el 3 de maig, per la festa de la Santa Creu—, pujava tota la comunitat per beneir el terme de Badalona.

El matí d’ahir, a més, era radiant (un inici real de primavera) i, tot contemplant des d’allà dalt, quasi en picat,  les estances i els horts del monestir  i l’extens panorama —que abraça des de Montjuïc fins a la platja mataronina, per un costat, i les muntanyes de Montserrat i de la Mola, per l’altre—,  l’aire net convidava a eixamplar els pulmons, mentre l’escalfor solar feia la seva guaridora aportació de vitamina.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.