FINESTRA FOTOGRÀFICA

8 de setembre de 2021

Colom és un carrer del barri del Centre, recte i perpendicular al mar. Comença (o acaba, segons es miri), justament a prop de la platja, a tocar de les vies del tren, i puja —interromput tan sols per la plaça dura de La Plana— fins a anar a petar a la de Pompeu Fabra (aquest sí, un dels pocs espais verds de l’entorn). Poca cosa més podria dir-se d’aquest carrer, gairebé mancat de vegetació urbana, tret que té les dues voreres tortes i abonyegades, com la majoria de les d’aquesta ciutat; una ciutat en  molts aspectes deixada de la mà de Déu i descuidada pels successius ajuntaments, com també per moltes persones… Però centrem-nos en Colom, un carrer que integra a més una placeta sense nom (bonica, si no fóra tan sorollosa) amb un bust d’Anselm Clavé davant el bar emblemàtic Fimon’s, una de les façanes del col·legi dels Germans Maristes i un singular bloc d’habitatges, la planta baixa del qual va acollir durant molts anys una sala de vetlles, posteriorment un casal independentista i ara res. Ah!, em deixava el lateral de l’antic pavelló de bàsquet de La Penya i una sucursal de CaixaBank (aquests tot ho acaparen); i sobretot la façana modernista de Can Casacuberta (sí, amb “u”), antiga fàbrica de teixits reconvertida en biblioteca (actualment tancada, “sine die” ¿?), amb una paret decorada de colors que lluiria el que es mereix tan sols amb una mica de restauració que eliminés els múltiples grafits.

Així i tot, m’agrada passar-hi i recordar alguns moments de la meva petita i particular història, quan a principis dels vuitanta, una nevada i posterior gelada de diversos dies va deixar-me aturat el meu primer cotxe (un Dyane-6 de color vermell i capota negra semiimpermeable, refrigerat per aire), sense poder-lo engegar durant tota una setmana, fins que el tímid sol de gener va anar escalfant el capó de mica en mica. Però m’agrada transitar-lo sobretot per olorar l’eucaliptus: entre el carrer dels Arbres —preàmbul de Guifré— i el d’Enric Borràs (el que ara lluita per la pacificació del trànsit rodat al seu pas) es conserven dues cases antigues, de planta baixa i primer pis, amb els seus respectius jardins atapeïts principalment de cactus. Allí s’alça majestàtic l’arbre. Una olor penetrant, que hom voldria poder emportar-se dins d’una capseta cap a casa, convida a estar-se estona al seu davant, i a circular amunt i avall per aquest curt tram de carrer. Una aroma medicinal, reparadora, d’un eucaliptus —potser centenari— que, alhora que puja cap al cel, fa elevar la categoria d’un indret que altrament no passaria de mediocre.

PD: No sóc gens expert en botànica, però últimament —no sé per què— sento una especial inclinació per a fotografiar els arbres.