FINESTRA FOTOGRÀFICA

22 de juny de 2025

18 de juny: abans de constatar —ja a punt de tornada al Baix Ebre— que l’estació de Badalona repintada fa un bon goig, un cúmul d’altres bones sensacions m’ha acompanyat durant els dos últims dies. Deixant a part l’anada d’ahir en autobús cap a Barcelona per una AP-7 força atapeïda (amb mitja hora de col·lapse per l’efecte tafaner d’un accident a la banda contrària), agraeixo els tres o quatre graus de menys temperatura de la capital, tot i que aquí la xafogor es nota bastant més. Un cop dinat a un lloc del carrer Numància i de caminar mitja hora per desentumir les cames, m’endinso a la boca de metro del costat de l’antiga presó Model, per seguir la ruta en direcció nord.

L’objectiu principal del viatge: l’estrena, a l’Ateneu de Sant Roc de Badalona, de l’obra de teatre La Revolució Vertical, de guió elaborat per un servidor, basat en un conte de l’escriptor kenià Ngugi wa Thiong’o. A mitja tarda, assisteixo a un últim repàs d’un tros de text per part dels actors i la direcció, als preparatius de llums, de vestuari… Tot està a punt per rebre el públic, que omple la sala de gom a gom, entre el qual hi ha alguns amics meus que han vingut encuriosits per veure l’obra. Mentre van succeint-se les escenes, una estranya emoció intermitent ve a trobar-me. És la culminació d’un any i mig d’esforç, d’assaigs, d’adaptacions al guió i als canvis de rol en els personatges; de veure com tot anava agafant forma, a pesar que alguns cops ho feia a empentes i rodolons. Però, finalment, pot dir-se que l’obra ha estat un èxit; així ho reflectien en acabar els visques i els aplaudiments, les cares de felicitat de petits i grans que hi actuaven, de tothom que hi ha col·laborat.

Després, a Sant Adrià, sopar de tapes (fa molt, molt de temps que no tastava una ensaladilla russa com Déu mana) en un bar de nom Ítaca —tota una al·legoria del moment—, i brindis de celebració amb foto de família. Ens desitgem tots plegats bones vacances. Passo la nit a casa d’uns amics, responsables del mateix Ateneu (gent meravellosa, tots ells). I, l’endemà al matí, agafo el metro fins al centre, on m’haig de trobar amb una de les companyes de l’aventura teatral i un altre amic badaloní. Durant una bona estona, fem balanç positiu de tot plegat, alhora que van sorgint altres iniciatives futures. Dino al lloc casolà on vaig sovint (quasi no en queden) i passejo una estoneta curta per la Rambla. Poca gent a les quatre de la tarda. Sota el bat de Sol i la calor, el dia és lluminós i l’airet del mar agradable. Ancorades a la sorra, ja tan sols queden dues barques (algú em diu que la tercera que hi havia està en restauració), protegides com a peces de museu per una corda perimetral que fa de tanca.

I ja soc a l’estació, la que deia repintada, preparat per a la tornada. Arribo a Sants amb mitja hora de marge, i aprofito per donar un cop d’ull al parc de l’Espanya Industrial, que és a tocar. El lloc està realment exuberant, també arreglat i amb l’alegria que dona l’aigua brollant per tot arreu. A l’andana, i després de passar els controls, el tren Avant destinació Tortosa m’espera (circula, en una part del trajecte, fora de la xarxa de Rodalies, la qual cosa suposa una certa garantia); i un parell d’hores després —sense incidències!— m’embolcalla de nou l’escalfor no tan humida de la ciutat que fa nou mesos va adoptar-me.