FINESTRA FOTOGRÀFICA

21 de maig de 2023

Resulta ben curiós observar com els humans adaptem els nostres hàbits quotidians a les necessitats d’un moment concret o d’una determinada circumstància de la vida. Per exemple, en el cas de la meva parella i jo, fa una mica més d’un any que tenim un gos poruc. Un animal rescatat d’una gossera i amb seqüeles clares de maltractament per l’amo de la casa de pagès d’on provenia.

«A la ciutat, en un parell de mesos s’hi acostuma», van assegurar-nos. Però res més lluny d’això: por visceral a la circulació de cotxes i autobusos, al soroll de motos i ambulàncies; por als jocs i les cridòries infantils, a les veus inesperades, a les portes de l’ascensor… En definitiva, por a tot allò que no sigui la pau i la tranquil·litat de dins de casa. Cal, doncs, portar-lo cada dia a trepitjar terreny boscós, o, si més no, on pugui gaudir d’una certa calma.

Per sort, a Badalona, encara queden llocs (tot i que pocs) on això és possible. I un d’ells és el barri de Canyet: un petit nucli de cases amalgamades en dos o tres carrers, més algunes masies disperses envoltades de natura proporcionen l’escenari ideal perquè el nostre amic trobi la pau que necessita. Allà —tot campant al seu aire— pot remullar-se per la canal de la riera (sí, aquella que des de fa anys condueix l’aigua malbaratada d’una fuita que ningú sembla capaç d’arreglar); el gos té a l’abast, també, poder endinsar-se per canyissars, posar el nas en qualsevol curiositat que se li presenti o trepitjar tota la fullaraca del món possible. A la riera de Canyet es transforma en un animal desinhibit i alegre, despert i complaent als seus instints.

Mentrestant, la meva dona i jo gaudim d’un passeig diari fora-ciutat, per un lloc que sense el nostre company de quatre potes no hauríem escollit. I, com a humans que som, la nostra adaptació a tal circumstància ha fet que, a còpia de mesos, ens siguin familiars cosetes que, d’altra manera, no hauríem descobert: algunes construccions bicentenàries, un recinte immens per a cavalls, les restes d’un aqüeducte, aquell pastor de cabell blanc que cuida tan sols dues o tres cabres…; fins i tot, una pineda ben esporgada (cosa estranya) per prevenir com cal el risc d’incendi.

Potser un altre dia intentarem parlar (ja veurem com) de la possible capacitat d’adaptació —o de resignació, en aquest cas— del nostre gos.