FINESTRA FOTOGRÀFICA

17 de setembre de 2022

Els cotxes passen de pressa, per l’autopista que trenca la ciutat. La té partida en dos des de temps immemorials. No: per ser més exactes, des de 1969. Més de cinquanta anys essent barrera, per damunt d’alguns passos barroers, però fent igualment d’enllaç entre comarques. Un voler i doler, podria dir-se.

Al seu voltant, pisos que ja hi eren i més blocs de construcció posterior s’apleguen a reverenciar-la, a patir-la, a suportar el soroll inacabable. Alhora que treballa, que ens fa un servei que, si no hi fos, reclamaríem, les reivindicacions mediambientals s’obren camí, proliferen, miren de despertar consciències; fer veure que, certament, aquella obra faraònica del passat dictatorial —per damunt la qual havíem passejat orgullosos de petits, just abans que s’inaugurés— ha estat sempre una xacra, un ganivet que dividia barris i carrers, una font d’estrès, de pol·lució, una cicatriu viva en el paisatge urbà.

Quin serà el seu futur? Barreres acústiques, cobertura total, un sostre a mitges? Enderrocament o permanència? No se sap, perquè, és clar, els projectes a llarg termini aquí no aconsegueixen mai consolidar-se. Mentrestant, algunes iniciatives malden per amorosir l’entorn. Fa temps era una enorme cara femenina en blanc i negre que esguardava amb un sol ull la circulació (la moda dels grafits a les façanes). Més endavant, bigues i columnes apareixien emulant els colors de l’arc de Sant Martí. I, de fa relativament poc, és possible veure, a tocar de la via ràpida, tot un palau de coloraines, o la llum d’un estrany far que potser té per missió la de posar una mica de llum a les decisions que caldria prendre. Serà una premonició? Seguirem a l’aguait, a veure si quelcom es belluga algun dia.