FINESTRA FOTOGRÀFICA

10 de març de 2025

Arturo Gaya i els seus músics ens van tornar a obsequiar el passat diumenge amb un concert antològic. Aquesta vegada, en homenatge a Ovidi Montllor, el cantautor valencià que, ara fa trenta anys, “se’n va anar de vacances” —com deia ell mateix en un dels seus temes (tot i que també va dir que un dia tornaria…). El concert celebrat al Casal Tortosí va ser, per tant, el primer acte a commemorar les tres dècades del seu traspàs. Un concert ple de simbolisme i agraïment a la seva tasca, en el qual —a part de les seves cançons— el seu esperit de lluita i de revolta contra les injustícies socials va planar tota l’estona damunt dels presents.

Tal com s’anava explicant entre cançó i cançó, el músic d’Alcoi sabia impregnar les seves creacions del matís adient, ja fora enuig o sàtira (“La fera ferotge”), protesta o reivindicació (“La samarreta”), tot darrere una pàtina d’aparent innocència —per tal d’esquivar la censura imperant a l’època—; sempre amb humilitat, però, això sí, amb una certa dosi de mala llet, tal com exemplifica el tema “Va com va”. Divulgador també dels poemes d’Estellés, Papasseit o de Sagarra, va musicar peces com “M’aclame a tu”, del poeta de Burjassot, una de les que tampoc podia faltar en el concert.

Les composicions de l’Ovidi, de ritmes diversos com el tango, el bolero o el vals, a voltes properes a la cançó francesa dels anys seixanta, d’altres a la música folklòrica d’arrel valenciana, com el fandango “De manars i garrotades”, van ser executades de manera magistral amb el segell Gaya, tant en la veu, delicada o punyent, incisiva, graciosa o sarcàstica —segons requeria el tema—, com pels contrapunts de guitarra i contrabaix, instruments que omplien ells solets la massa d’aire de la sala, sacsejada a estones amb el repic de mans d’un públic entusiasta que acompanyava obedient cada nova tonada.

Ovidi Montllor havia deixat dit que tornaria… I a fe que el diumenge 9 de març va tornar, transmutat en aquest concert en la veu del mestre Arturo Gaya, i amb un repertori de cançons de les quals la majoria, per desgràcia, de tan actuals i vigents semblaven acabades d’escriure.