FINESTRA FOTOGRÀFICA

14 de juny de 2021

Hem fet cap a Arbúcies un dilluns, és 7 de juny. Només obrir la porta del cotxe se sent no massa lluny, tot i ser dia feiner, una tonada de sardana. Seguim, ja caminant, el rastre de la música en viu, que ens va arribant a l’oïda amb nitidesa, més propera a mesura que avancem pel cèntric carrer d’en Francesc Camprodon (la Viquipèdia ens diu que va ser un polític, poeta romàntic i autor de teatre, del segle XIX). Calor de migdia, encara que suau (no com la que s’ha imposat després, aquests últims dies). Al final del carrer, reservat per a vianants, en un racó a l’ombra de la placeta dels Encantats, i sota una placa que recorda la gelada d’una olivera l’any 1956 (casualment, el mateix que jo vaig néixer), la cobla Montgrins projecta les seves notes brillants. Poca gent, i tanmateix, expectació màxima. Tot plegat resulta ser un dels molts actes de la festa de “Les Enramades”, una festa “d’Interès Nacional” lligada al Corpus, que el poble celebra durant tota una setmana.

Acabada l’audició, una visita obligada: La Riera; la qual és a tocar. Només cal passar sota l’arc del carrer del Pont per endinsar-nos tot seguit pel camí adossat a tot un microclima: un curs exuberant d’aigua i de vegetació. Allà mateix on el pintor Santiago Rusiñol (que, per cert, va sortir també a l’anterior apunt d’aquest bloc) hi va fer llargues estades. Un indret que ell va reflectir, com no podia ser d’altra manera, en alguns dels seus quadres.

Deixant la riera uns tres-cents metres més amunt, tornem al centre per l’avinguda d’en Segimon Folgueroles (sobre aquest senyor, Sant Google no en diu res). Tot passant per carrers i carrerons —la majoria guarnits de festa— i després de descansar deu minutets sota la porxada d’enfront de l’església de Sant Quirze, arribarem on ens esperen una refrescant amanida de la casa i una pizza, dins del pati acollidor d’un restaurant. Com a premi final: gelat de torró banyat amb ratafia, espectacular! En sortir del local, comença una forta gotellada de tarda i mentre tornem, ja dins del cotxe, un gran núvol negre de tempesta sembla voler perseguir-nos. Aconseguim deixar-lo enrere a Llinars del Vallès, on fem una parada…, però bé, potser això ja serà motiu d’una altra crònica.