FINESTRA FOTOGRÀFICA

10 de gener de 2026

.             .

Enfilant la carretera de muntanya que va d’Alcanar a Ulldecona, i a ben poca distància de la vila canareva, hi ha un trencall a mà dreta que duu a l’ermita del Remei. No sé per què, m’imaginava un camí estret de terra i al final una petita esglesiola; però, lluny d’encertar-la, em trobo amb una desviació asfaltada i, en arribar, una gran esplanada davant de la imponent construcció entre gòtica i barroca, datada entre els segles XVI i XVII. De la silueta de la seva façana blanca retallada contra el cel, en destaquen una majestuosa cúpula de teules envernissades i el campanar d’espadanya. A més, sortosament, l’interior és accessible, cosa que permet admirar el retaule de l’altar, les pintures murals i el terra de rajola hidràulica. El restaurant annex de l’hostatgeria està avui tancat per descans, malgrat que prenem bona nota de menús i horaris indicats en una pissarra.

Però la visita a l’indret prepara més sorpreses. Just passada l’ermita, ens topem amb un conjunt d’oliveres mil·lenàries, de troncs enormes i retorçats, que comparteixen espai amb el bosc de pins, el qual amaga encara una última troballa: les ruïnes del poblat iber de la Moleta del Remei, un dels assentaments estratègics dels habitants de fa uns dos mil set-cents anys, en l’edat del ferro, abans que quedessin esborrats per les cultures posteriors.

Així, doncs, tres perles d’una sola tacada, envoltades les tres pels primers turons de la serra del Montsià i la visió panoràmica de la punta de la Banya del Delta, per un costat, i l’inici del litoral castellonenc per l’altre, fins a distingir —tenim un matí d’aquells, clars i radiants— la figura del promontori marí de Peníscola.

.